CRÒNICA

El passat, viu dins l’Ajuntament i proscrit al carrer

El dia de reflexió és propici al simbolisme, sovint substitutiu de la propaganda explícita

Dos-cents trenta anys d’història i encara en peu en plena Ciutat Vella de Barcelona. M’ho recorda un furgó isotèrmic aparcat al carrer Ferran, a dues passes de la plaça Sant Jaume. Sí, Can Culleretes va obrir el 1786 i continua servint als seus comensals en ple epicentre de l’especulació i l’expulsió dels veïns. Em dirigeixo a l’Ajuntament en la jornada de reflexió d’una campanya electoral en què tothom parla molt de turisme, top manta, seguretat i independència i molt poc del passat, de la personalitat dels barris i l’aniquilació ultraliberal que pateix la ciutat. A l’entrada del carrer Avinyó hi ha reunits ben bé cinquanta o seixanta joves estudiants orientals. Penso que hi deu haver un hostel per allà. Però no. Estan esperant que obri la botiga d’Adidas que hi ha just al davant de La Central Alpargatera, un altre d’aquells comerços històrics que tal com van les coses sembla un miracle que sobrevisquin. I encara més si els plantifiquen una botiga d’Adidas a la vorera del davant.

Serà interessant passejar per l’Ajuntament buit el matí de la jornada de reflexió. Bé, buit relativament. Els alcaldables hi venen per fer-se les fotos de grup per a Efe i El País. S’esperen tots al mig de la plaça amb els seus equips de campanya. Un turista israelià s’acosta a Manuel Valls. L’ha reconegut com a ex primer ministre francès i li estranya veure’l allà. Valls li fa un resum ràpid de la seva nova situació política i li etziba: “I’m a friend of Israel”. Començo el passeig pels salons, les estances i els repartidors buits. Els bustos dels comtes de Barcelona -els pares del rei emèrit Joan Carles- subsisteixen, irreductibles. Es van salvar del tsunami antiborbònic dels primers compassos de l’última legislatura, quan Ada Colau i el llavors comissionat de memòria històrica Xavier Domènech van fer retirar el bust de Joan Carles de la sala de plens. Des de llavors cap resolució ha obligat a restituir-hi la presència reial. Només fa quatre anys, però llavors Domènech encara no sabia que seria diputat a Madrid i cap de files dels comuns al Parlament. Quina barbaritat, el pas del temps!

A Barcelona el cerimonial dels plens és bastant especial. A les grans ciutats la tradició no escrita acostuma a cedir la presidència a un “àrbitre” que simbolitza una parlamentarització de l’acte i evita un presidencialisme excessiu de la figura de l’alcalde, perquè aquest no sigui descaradament art i part dels plens. En tota la història democràtica de l’Ajuntament l’únic que ho ha fet ha sigut Xavier Trias, que li va confiar la tasca d’àrbitre a Joan Puigdollers. Té gràcia colar-se al galliner de premsa i convidats i detectar l’últim vestigi de la legislatura extingida: sobre la taula de so hi ha les cares dels quaranta-un regidors i tots tenen el seu número de micròfon assignat. Com cada divendres a la tarda i cada dissabte al matí, el Saló de Cent està preparat per celebrar un casament. És fàcil que alcaldes i regidors reconeguin que oficiar casaments és una de les facetes més boniques de la seva feina. Avui segur que no serà l’alcaldessa, l’encarregada de fer-ho.

El dia de reflexió és propici al simbolisme, sovint substitutiu de la propaganda explícita. Veig que Elsa Artadi es fa les fotos amb un retrat de Joaquim Forn a les mans. El dia de la constitució del nou consistori, que es farà al Saló de Cent, Forn hi serà. Arribo al saló Carles III, el dels balcons que donen a Sant Jaume. Des de les altures és més còmode observar els candidats fent-se fotos i recordar el ritual del passeig de l’alcalde acabat de proclamar -i de tots els nous regidors- travessant la plaça per saludar el president de la Generalitat. Qui sap si enguany ho faran tots: els de Ciutadans han dit que no entraran a la Generalitat mentre hi hagi la pancarta que diu “Llibertat d’expressió i d’opinió” penjada a la façana.

Al passadís d’alcaldia, just darrere el Saló de Cent, hi ha l’imponent tríptic que Antoni Clavé va fer per a l’Ajuntament de Barcelona, i una mica més enllà l’entrada a la cantina, on els dies de ple pots prendre un cafè amb llet i una pasta. La barra de fusta és vella, de les que m’agraden a mi, i els tres tamborets també, amb entapissat de polipell. El marbre de la petita cuina és d’aquell portuguès que abans hi havia a totes les cases. Ara hi posen un succedani anomenat silestone. El passat és present a totes les estances de l’Ajuntament. Els vitralls, els frescos de l’escalinata esquerra, els quadres, els tapissos, la fusteria noble, les estàtues de Miró, Hugué i Viladomat. Els escuts metàl·lics de Subirachs i el Renault 1908, La Genoveva, aparcat al pati interior. El passat és aplom, personalitat, història. A l’interior de l’Ajuntament ningú el qüestiona. Just al revés del que passa a l’exterior, als carrers de la ciutat, on ningú vetlla per ell, on està proscrit.

Més continguts de