L'estratègia del PSOE, seguir governant

MadridEn aquest preludi de Nadal, l’estratègia del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, consisteix en seguir governant. ¿Com si no passés res? No, el PSOE no pretén ignorar la gravetat de la situació, però confia en la seva capacitat d’obrir-se camí per un temps més. ¿Quant més, dies, setmanes, mesos? Això no ho diuen encara. Tot just estan intentant refer-se del fort impacte causat per l’ingrés en presó provisional de l’exministre de Foment José Luis Ábalos i del seu exassessor Koldo García. Però esperen parar el cop, entre ensurts judicials i sense pressupostos per al 2026. El propòsit és deixar passar les festes nadalenques, i pensar-se a fons què caldria fer per començar el nou any, amb quin full de ruta. El govern és plenament conscient de la seva debilitat al Congrés. Creu, no obstant, que altres, en especial el PP, estan pitjor, perquè segueixen sense possibilitats de tancar pactes diferents dels que s’han establert amb Vox, per exemple a València.

Per aconseguir la investidura del seu nou president autonòmic, Juan Francisco Pérez Llorca, els populars han hagut de pagar un preu elevat, el d'assumir bona part del programa i el discurs radical de l’extrema dreta. L’esperança del govern és que per a molta gent sigui més important mantenir lluny del poder aquesta mena d’opcions, i no castigar els socialistes per la infecció de corrupció detectada en el seu teixit orgànic. La maniobra no resulta fàcil. Veurem quines “revelacions” pot fer Ábalos, i amb quines proves documentals. En tot cas, aquesta vegada les onades són de molts metres, i recuperar el rumb costarà. De fet, els dirigents del PSOE més experimentats confessen que les acusacions contra dos dels seus exsecretaris d’organització –Santos Cerdán i l'exministre Ábalos–, acompanyats pel mencionat Koldo García, impliquen una pèrdua de credibilitat que tindrà amb tota seguretat efectes electorals.

El cicle electoral

Sobre el moment en què es produirà aquesta propera cita amb les urnes tot el que sentiu són pures especulacions. Ara el que vindrà en primer lloc és una seqüència d’eleccions autonòmiques, començant per Extremadura el 21 de desembre i acabant a Andalusia al mes de juny. L'etapa intermèdia serà la de Castella i Lleó. El que cal esperar és un interessantíssim banc de proves de preparació per a les generals. Els dirigents territorials del PSOE no volen barrejar les seves eleccions amb unes d’àmbit estatal. El president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, ho ve dient des de fa temps, perquè està convençut que els líders autonòmics acaben rebent les bufetades que van dirigides al govern central i al seu president.

Dubto molt, en tot cas, que Pedro Sánchez convoqui unes generals abans de veure com li van aquestes tres convocatòries. El líder socialista té dades de moltes enquestes, especialment les procedents del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), que presideix José Félix Tezanos. Quan convoqui, Sánchez ho farà inspirant-se en el seu instint depredador, però il·lustrat pels treballs de camp que es fan des d'aquest centre. Intuïtivament, diria que si hi ha eleccions serà després d’aquesta primera ronda autonòmica, o com a molt tard a l’inici de la tardor. L’única alternativa a aquest plantejament és acabar la legislatura i votar el 2027.

Mentre juga a les hipòtesis amb el calendari a la mà, el líder socialista té dues preocupacions especials, que es diuen Junts i Podem. Uns i altres van fer impossible dijous passat que el Congrés aprovés els objectius d’estabilitat, un pas previ per poder centrar-se després en l’eventual discussió d'un projecte de pressupostos. Sembla que els socialistes, malgrat tot, no s’acaben de creure que els juntaires siguin capaços d’arribar fins al final i provocar la seva caiguda. Tampoc falta qui pensi que seria convenient forçar una votació sobre una proposta de comptes per al 2026, encara que sigui per perdre, perquè d'aquesta manera tothom hauria d’assumir la seva responsabilitat. Si el govern segueix aquesta estratègia no serà, per tant, perquè vulgui mostrar novament la seva debilitat parlamentària, sinó perquè el seu propòsit és denunciar després com el PP ha jugat amb l'interès general i amb la caixa de les seves comunitats autònomes.

La pugna Sánchez-Feijóo

Per tant, si finalment el PSOE acaba plantejant una batalla centrada en la qüestió pressupostària, serà amb la vista posada en la preparació de les properes eleccions generals. En l’imprescindible debat cara a cara de la campanya d'aquests futurs comicis, Sánchez necessitarà anar proveït d'un bon feix d’arguments per contrarestar els atacs que rebrà de Feijóo presentant el líder socialista com l’epicentre dels casos de corrupció que afecten el PSOE. Serà un combat dur. Però els socialistes creuen que Feijóo no destaca com a parlamentari, i que difícilment tombaria Sánchez en un enfrontament en un plató de televisió. Afegeixen que si el líder del PP no fa el pas de presentar una moció de censura és perquè tem perdre-la no només en nombre de vots, sinó també en termes polítics.

En tot cas és curiós que Feijóo acceptés anar com a primera opció al debat d’investidura fa dos anys, sabent que perdria i, en canvi, ara no plantegi una moció de censura explicant per justificar-se que no té possibilitats de guanyar-la. Els socialistes diuen que demostra falta de confiança en si mateix. Però jo crec que en la seva decisió de no llançar-se influeix que per obtenir els vots de Vox, com ha fet el substitut de Mazón a València, hauria de presentar una proposta de programa per governar Espanya plena de concessions al discurs de l’extrema dreta.

I mentre així va la disputa política entre els principals protagonistes del present, Madrid acumula actes sobre la Transició. Entre ells un homenatge a l'expresident d’Aragó Javier Lambán, mort l'agost passat. Felipe González i Alfonso Guerra van ser els principals protagonistes, amb noves crítiques a Pedro Sánchez. És interessant tenir-ho en compte, perquè els discursos que van pronunciar responen a una tradició del PSOE sobre la preeminència de l’Estat que forma part de l'ànima de no pocs socialistes. Ho dic pels que creuen que Sánchez representa el Partit Socialista de sempre. Cal filar més prim, perquè si fos així, Illa ho hagués tingut més difícil per arribar a la presidència de la Generalitat.