BarcelonaArxivat ja el cicle independentista, la política a Catalunya ha agafat més el to de la gestió que de la reivindicació. I, tanmateix, en aquest marc de normalitat que algú podria definir com a avorrida, a Catalunya passen coses que són més que rellevants per al conjunt d’Espanya.
Començant pel fet que el 25% de la població resident a Catalunya ha nascut fora d’Espanya. Això és una contribució importantíssima i alhora un repte. Les persones migrades en aquests moments estan literalment sostenint el sistema econòmic i productiu, així com les jubilacions de la gent gran. Tanmateix, a ningú se li escapa que a hores d’ara Catalunya és l’únic lloc a Espanya on conviuen dues extremes dretes –Vox i Aliança Catalana (AC)–, que competeixen en alimentar una lògica d’impugnació del sistema democràtic que posa al centre el racisme i la deshumanització de les persones migrades. A falta de saber quins seran els resultats d’AC en les properes eleccions –i com s’hi relacionarà Junts–, almenys fins a aquest moment el conjunt de les forces democràtiques catalanes han sabut marginar l’extrema dreta i evitar que imposi els seus temes i els seus marcs al conjunt de l'agenda política. Tant de bo es pugui mantenir aquesta tendència.
Seguim amb les polítiques: cal recordar que Catalunya és a hores d’ara l'única comunitat que ha aplicat l’índex de preus de lloguers per a zones tensionades, al mateix temps que tant la Generalitat com els municipis més importants han promocionat finalment ambiciosos programes de construcció i adquisició d’habitatge per a lloguer social. Més enllà de narratives interessades i caduques entorn del mercat de l’habitatge com a motor econòmic, hi ha evidències prou sòlides que el camí de la intervenció pública –a través de diferents instruments, regulació de preus inclosa– és el correcte. D'altra banda, també l’aposta feta per la Generalitat de voler mantenir una política fiscal redistributiva i contraposada al dúmping fiscal ayusista és una contribució important, en la mesura que visualitza i aterra la idea que la riquesa d’una societat es mesura d'acord amb la possibilitat de fer efectius els drets del conjunt de la ciutadania, no pas convertint-se en un paradís fiscal per a milionaris i fons d’inversió.
I acabem amb l'atenció a l'agenda internacional: el Parlament de Catalunya al juliol va adoptar una resolució entorn de la situació a Palestina, en la qual es demana el respecte al dret internacional i es condemnen “les pràctiques segregacionistes i de càstig col·lectiu equiparables al règim d’apartheid”, que “són obstacles per a l’assoliment d’una pau justa i duradora”. Les resolucions són documents declaratius i no tenen aplicació pràctica. Tanmateix, en la batalla de relat sobre Gaza, Catalunya, per mitjà de la seva institució més important, ha decidit posicionar-se clarament a favor d’una narració de la situació que posa al centre els drets humans.
En definitiva, la política catalana, encara que sense “dies històrics”, ha decidit comptar políticament a Espanya d’una altra manera, enfrontant-se als grans reptes del moment. Ha apostat per solucions clarament allunyades de les respostes simplificadores i involucionistes que amenacen els nostres sistemes democràtics: marginant l’extrema dreta i els seus discursos d’odi, defensant drets bàsics i mantenint una lògica redistributiva, mirant el món amb les ulleres dels drets humans, les úniques amb què s’hi pot veure clarament. No és poca cosa.
