Cinema
Cultura 23/08/2014

“Actuar és més saludable que escriure”

Houellebecq s’atreveix a parodiar-se al film ‘El secuestro de Michel Houellebecq’

Paula Arantzazu Ruiz
4 min

MadridIrascible, autista, rar… Cada aparició del francès Michel Houellebecq (Saint-Pierre, 1956) és una loteria. Però a El secuestro de Michel Houellebecq, un fals documental que imagina què va passar els dies què l’escriptor va esfumar-se de la faç de la terra quan acabava de publicar la novel·la El mapa i el territori (2010), revela una faceta inèdita. Còmic i autocrític, Houellebecq s’ha transformat en un bufó sense por al ridícul. “No em pregunto quina imatge es mostra de mi en aquesta pel·lícula, sincerament. Més aviat em pregunto si la gent s’avorrirà. Això és el que em preocupa”, explica Houellebecq.

L’autor s’ha desplaçat fins a Madrid per promocionar aquest treball, dirigit per Guillaume Nicloux, amb qui ja havia col·laborat en una pel·lícula anterior, L’affaire Gordji, histoire d’une cohabitation (2011), i que s’estrena el 29 d’agost. A El secuestro de Michel Houellebecq es narra la suposada crònica d’un absurd segrest perpetrat per un culturista, un guardaespatlles i un professional de la lluita lliure, i en què segrestadors i segrestat acaben per establir una insòlita relació. I a l’escriptor, a més, no li falta gairebé res: ni tabac, ni vi de la Ribera del Duero, ni sexe.

Enemic de la política francesa

Veient la cara abatuda de Houellebecq avui dia i tenint en compte la seva fama de misantrop, costa creure’s la vis còmica de què fa gala en el documental, tot i que el controvertit autor s’atreveix a riure’s de les seves pròpies manies i de la seva figura antipàtica. Té dards per a l’escena literària. “És cert que és un ambient en què regna l’alcoholisme, i en què hi ha tendència a enrotllar-se amb noies molt joves”, declara. Però es reserva les paraules més esmolades per al seu personatge públic: en la pel·lícula fins i tot assegura que ningú, ni tan sols l’estat francès, pagaria el rescat que demanen els delinqüents per ell. “No crec que a Hollande l’alegri que jo existeixi. Cada vegada que em pregunten sobre ell, contesto amb menyspreu i sempre aparec com un agressor”, diu Houellebecq abans d’afegir, lacònic, que “de la política a França ho canviaria tot”.

A Houellebecq li preocupa la deriva econòmica d’Europa que provoca que “els joves francesos per primera vegada a la història emigrin”, encara que sobretot l’amoïna quin serà el seu llegat i el seu testament. A El secuestro de Michel Houellebecq insisteix en això, i sobre aquest tema contesta: “És un assumpte que m’apassiona. A El mapa i el territori deia que en morir volia que es construís un monument semblant al que descric al llibre. També m’agradaria que es creés una associació en defensa dels animals. Sé que J.M. Coetzee va donar diners per protegir animals que han sobreviscut a experiments mèdics, però no sé quin és el nom de l’associació…”

Les paraules de Houellebecq sovint semblen una boutade majúscula, però aquestes bromes més o menys frívoles adquireixen un nou significat quan l’escriptor reconeix la seva fatiga vital. “Sí, em sento cansat. Ara em trobo bé, però en general em preocupa perdre la memòria i sobretot escriure coses que ja he escrit. Tinc por de repetir-me”, confessa l’autor de Les partícules elementals (1998). I què li queda per fer a l’irreverent Houellebecq? “Començo a sentir-me vell per anar a recitals i llegir els meus poemes: em falta l’alè. I escriure novel·les també m’està començant a costar molt, vorejo el meu límit. A la meva edat, Balzac i Proust ja havien mort, i Flaubert estava a punt de fer-ho. No ho sembla, però escriure cansa molt. Actuar és més saludable que escriure”. I per què segueix escrivint? “Això em costa més respondre-ho: continuo escrivint perquè sembla que a la gent li agrada. Si no fos així, ho deixaria, perquè que només m’agradi a mi no és suficient”, assegura.

Sota el pretext d’una trama policíaca i sense un guió establert, a El secuestro de Michel Houellebecq Guillaume Nicloux “volia explorar la relació” de Houellebecq amb ell mateix i amb la resta de personatges “aprofitant l’anècdota de la fabulació sobre el seu segrest l’any 2011”. “Volia enfrontar-lo amb un món que no és el seu”, diu Nicloux.

Admirador de Manchette

Els diàlegs improvisats i les converses impossibles se succeeixen al llarg del film sense saber en cap moment què és cert i què és impostat. “Les opinions del Michel sobre la literatura no estaven previstes”, assegura el director, i Houellebecq afegeix: “Aquestes preguntes són constants a l’hora de parlar de les meves novel·les: quant hi ha de mi en els meus llibres? La veritat és que tant en la pel·lícula com en les meves obres n’hi ha poc, pràcticament gens. Excepte, esclar, els judicis literaris. Tot allò que dic en la pel·lícula ho penso de debò: la literatura francesa de les dècades dels 60 i 70 era molt dolenta, a excepció de la literatura negra, que va mantenir un bon nivell literari. A Manchette, a qui cito en concret, he tornat a llegir-lo fa poc i realment aguanta molt bé el pas del temps”.

I en el món fictici de la seva literatura, a qui s’atreviria a segrestar l’escriptor? Entremaliat, Michel Houellebecq respon: “Segurament segrestaria una dona, però ara que ho penso se m’acuden diverses persones...” Però no diu quines.

stats