“Semblo un friqui però soc un intel·lectual que tritura el coneixement”

Amb 24 anys Aleix Ruiz va marxar a l’Índia atret pel sànscrit -una llengua que ja només s’utilitza per a la litúrgia-, va fer el doctorat en gramàtica pali -una altra llengua indoeuropea litúrgica- a Cambridge i després de tornar a l’Índia i passar per Tailàndia s’estrena com a cap de departament a la Shan State Buddhist University, al nord-est de Birmània.

Com va ser el nen Aleix?

M’agradava escriure però no llegir; no m’interessava tot el que em donaven a l’escola, que per a mi va ser com una tortura. Una cosa és aprendre i estudiar i l’altra és l’escola.

Quan va fer un canvi de xip?

En traslladar-nos de Sant Feliu de Codines a Martorell, com que era un nen tímid, llegir per a mi va ser un refugi, em va agradar molt. Cap als 16 anys em passava el dia llegint, i a l’institut vaig tenir un molt bon professor de grec, amb sentit crític, l’Andrés, que m’anava passant moltes lectures. Em van interessar Plató i Sòcrates i llegia el que em recomanaven amics més grans. Però haig de dir que per a mi llegir, fins i tot ara, és avorrit, i prefereixo mil vegades escoltar un àudio.

D’un acadèmic em sorprèn.

És antipedanteria i té sentit perquè tota la literatura ha començat sent oral. Però té sentit perquè, per exemple, els diàlegs o l’Acadèmia de Plató eren orals, es feien a la plaça, parlant. Amb la invenció de la impremta va canviar tot, però en el budisme la tradició oral s’ha preservat.

I el salt al sànscrit?

Està bastant relacionat. Els meus pares tenien llibres dels anys 70 de religió, de traduccions d’autors indis, i em vaig encuriosir per aprendre sànscrit per llegir l’original. I vaig anar a la Universitat de Pune, al costat de Bombai. A diferència del que passa a Europa, tot es basava en textos, i amb dedicació el vaig aprendre.

Qui vol aprendre sànscrit?

Molts dels companys eren de casta bramànica -els sacerdots- i kirtans, que són com una mena de joglars o trobadors. La qüestió és que era llegir, llegir i fer el comentari, en sànscrit. De fet, el 80% de la literatura en sànscrit són comentaris que són tractats per ells mateixos o que es converteixen en clàssics. Allà vaig conèixer el pali, la llengua amb què estan escrits els primers textos budistes. Em va agradar tant que m’hi dedico.

Són dues llengües mortes?

Si per mortes volem dir que no es parlen al carrer, sí; però la cultura sànscrita ha deixat petja a tot el sud-est asiàtic. Va ser una cultura cosmopolita; a Tailàndia els noms de les ciutats són en sànscrit tot i que es pronuncia d’una manera diferent i no té res a veure amb el tailandès. És com si nosaltres pronunciéssim el llatí en català. Potser sí que és morta, però s’ha reencarnat i s’ha seguit reencarnat. Moltes de les tècniques de meditació deriven d’un text escrit en pali. Són llengües que et connecten i et fan entendre l’actualitat.

En aquest cas, com?

Qui té poder moral a Birmània? Els monjos, que estudien pali. Tot el discurs moral que hi ha a Birmània per justificar A o B ve d’una educació monàstica, amb episodis en què el budisme s’ha de protegir amb un rei prodigiós que faci la jihad budista, fins al punt que un dels monjos més famosos va citar davant de militars una crònica en què justificava el genocidi quan l’enemic ja no es pot ni considerar humà.

Com el del poble rohingya?

És islamofòbia. Entre els nacionalistes birmans i indis hi ha bona relació perquè tenen l’islam com a enemic. No és res nou: temen que el budisme desaparegui com ho va fer a l’Índia, però és un mite, perquè són majoria ètnica. Han agafat l’islam com a boc expiatori.

Continua fent traduccions?

Estic treballant en la de Pantxatantra en català per a l’editorial de Martorell Adesiara. És una col·lecció de cinc tractats en sànscrit sobre l’art de governar per a príncep. I també treballo amb En palabras del Buddha, una traducció del pali al castellà. Puc semblar friqui, però soc un intel·lectual. El friqui, com el fan, com el devot d’una religió, és un apassionat acrític, mentre que l’intel·lectual també és un apassionat, però crític, que tritura el coneixement rebut, el metabolitza i el retorna amb una altra forma. Aquesta és la tasca de l’intel·lectual. La del friqui és simplement mantenir l’ordre establert, adular, acumular, mitificar.

Qui és Ruy D’Aleixo?

És un pseudònim portugueïtzat del meu nom que utilitzo des d’adolescent i amb el qual vaig publicar el 2015 Els noms dels déus, amb Males Herbes. És un llibre que està bé, eh? Va rebre bones crítiques [riu].

S’ha fet budista?

Sí, suposo que sí, perquè hi crec, però en el budisme això no ho és tot. Es basa en la constatació que la insatisfacció és inherent a la mateixa vida i que l’existència no pot arribar mai a completar-se i provoca frustració i fracàs constant, perquè sempre estem desitjant i el desig no té fi. Aquí un medita per relaxar-se i tornar a la càrrega, però per al budisme és arribar a l’extinció d’aquest desig, per evitar l’estrès i sofriment de saber que no existeix la satisfacció. No hem de buscar el més i més sinó menys i menys, però sense dogmatisme sobre com aconseguir-ho ni caure en extremismes.