La història d'una dona que té por de tornar a enamorar-se del seu agressor

La Generalitat pretén posar en marxa un programa pilot perquè canviïn ells de casa i perquè elles no hagin de continuar fugint

3 min
Violènia de gènere . Cèlia Atset

BarcelonaHauria preferit que el confinament no hagués acabat mai. Sona estrany però és així: quan a la primavera no es podia sortir al carrer és quan ella estava millor. El seu marit era a casa, no treballava, però tampoc bevia. No com quan tot va tornar a la normalitat (o, més ben dit, a la nova normalitat): el seu marit es va reincorporar a la feina i va tornar a arribar a casa borratxo. I, a més, més que mai.

Ella és una d'aquestes dones el nom de les quals no es pot revelar, ni tampoc es pot mostrar la seva imatge, i molt menys dir on és. Viu en un pis de la Generalitat per a víctimes de violència masclista. Ella i els seus quatre fills, i també una altra dona que està en la mateixa situació. El pis sembla ampli: té una cuina i un menjador generosos i diverses portes donen al passadís central, que se suposa que són les habitacions.

"Vaig arribar a Espanya el 2017 fugint d'ell", comença relatant la dona amb cara desencaixada, asseguda en un racó del sofà del menjador. Sembla nerviosa però té ganes de parlar i explicar què li va passar i el que li continua passant ara. Va arribar procedent d'un país de l’Amèrica Llatina i deixant enrere els seus quatre fills. El més gran té ara 15 anys, i el més petit 6. Ella amb prou feines té 33 anys i en portava disset amb el seu marit, gairebé mitja vida. Potser per això se li va estovar el cor quan la seva mare la trucava insistentment des de l'altre costat de l'oceà dient-li que el seu marit es passava el dia plorant des que ella havia marxat. Així que va fer un cop de cap i va acceptar que ell també vingués a Espanya, i després hi vinguessin els fills. "Vaig pensar que ell havia canviat i que el problema era el meu país", comenta. Però no, el problema continuava sent ell.

Aquí ell va tornar a beure i a abusar d'ella, encara que ella ho explica amb altres paraules: "Li tenia fàstic, el rebutjava, no volia que se m'acostés". La gota que va fer vessar el got va ser que el marit colpegés el fill gran quan el nen es va interposar en el seu camí per intentar protegir la mare. "L'assistenta social em va oferir anar-me'n de casa. Em va donar dues hores per preparar-me", recorda ella. I això és el que va fer: agafar les maletes i els fills i marxar. Tornar a fugir, en definitiva.

Primer els van portar a un hotel. Va estar-hi deu dies. "Ens van donar dues habitacions. No feia res, mirar la televisió", explica d’aquells dies. D'allà els van traslladar a un pis per a dones víctimes de violència masclista, que compartien amb una altra dona i els seus dos fills. Després van anar a un segon pis, i finalment al que són ara. "Cada vegada que ens canviaven, els nens em deien «¿Una altra vegada, una altra casa?» I em demanaven que tornéssim amb el pare", afirma ella. I l'hi continuen demanant.

"He tornat a parlar amb ell, està en tractament [per deixar la beguda] i assegura que farà tot el possible per canviar", relata la dona. Quan li preguntem si té por que la localitzi i que la torni a agredir, contesta que no, que del que té por és de tornar-se a enamorar. "De vegades em venen ganes d'anar-lo a veure, el continuo estimant". Perquè ¿com és possible odiar de la nit al dia algú amb qui has compartit mitja vida, amb qui has sigut feliç i que és el pare dels teus fills? "El que m’estressa és que aquí em sento encallada, no treballo, no faig res", lamenta. Quan va fugir amb els fills, també va haver de deixar enrere la seva feina de dona de fer feines, a més de la casa.

L'any passat el departament de Treball, Afers Socials i Famílies va passar de tenir nou pisos per a dones en situació de violència masclista a 39, de manera que es va quadruplica el nombre de places. Aquest any té previst posar en marxa tres programes pilot destinats als agressors perquè l'objectiu ara és que ells canviïn i que no hagin de continuar fugint elles.

stats