Ni les ajudes rescaten els sensepapers de la pobresa

BarcelonaAl Juan (nom fictici) la vida li anava prou bé fins que el govern espanyol li ha denegat el dret a asil i s’ha convertit d’un dia per l’altre en un immigrant en situació irregular. Colombià, va arribar a Catalunya fa un parell d’anys com a sol·licitant d’asil i gairebé des del principi va treballar en una empresa familiar amb contracte i un sou que li ha permès arrelar-s’hi. Fins que ha rebut la notícia que la seva demanda d’asil s’ha rebutjat. Ha perdut la feina i el pitjor és que encara no pot iniciar els tràmits de regularització perquè la llei exigeix una estada de tres anys d’arrelament provat i, per tant, n'hi falta un, i un contracte laboral d’un any a jornada completa. Sense papers, es queda a la intempèrie, en la desprotecció, i ni tant sols als serveis socials del municipi metropolità on resideix li poden donar una solució que no sigui que esperi un any. 

De sobte el Juan ha passat a ser un dels 100.000 immigrants en situació irregular que es calcula que viuen a Catalunya, al voltant del 15% dels estrangers, un 5% més del que representen a Espanya. Són un col·lectiu invisibilitzat i desprotegit que després d’haver abandonat el país d’origen buscant una millora vital o fins i tot la supervivència física es topen amb “una cursa d’obstacles per aconseguir drets” en un procés “llarg i desgastant”, il·lustra Míriam Feu, cap d’anàlisi de Càritas i responsable de l’estudi Fronteres de paper, sobre els que han de malviure en situació administrativa irregular.

Procés deshumanitzant

L’estudi, impulsat per la Taula del Tercer Sector Social i presentat a l'Ateneu Barcelonès, pretén ser un toc d’atenció davant de les desigualtats i la "deshumanització" a què estan condemnats els migrants irregulars des que trepitgen sòl espanyol, ja que en el millor dels casos podran iniciar els tràmits legals als tres anys de residència. Davant seu només troben un no per resposta i unes lleis i normes que els barren el pas fins i tot a les prestacions socials d’emergència. Així, només poden recórrer a la xarxa familiar o d’amistats, que sovint passa per les mateixes condicions, o les entitats socials. Segons els càlculs de Feu, els ajuts són tan escassos que la taxa de risc de pobresa només es redueix en 2,5% entre aquests migrants un cop han rebut la prestació (menjar, roba o petites quantitats), mentre que en el cas de nacionals espanyols la millora és del 13%. “L’estat del benestar és inexistent”, lamenta l’analista, que subratlla que ja de partida el risc de patir pobresa és quatre cops més elevat entre els sensepapers que entre els autòctons.

En el col·loqui posterior a la presentació de l'informe, moderat per la cap de societat del diari ARA, Elena Freixa, Raúl Martínez, de l'ECAS (Entitats d'Acció Social) i de la Cepaim, ha denunciat que "les lleis estan fetes per dir [als migrants] «ves-te'n»", en una expressió compartida també per la resta de participants, Gerard Català, de la Creu Roja, i Ferran Rodríguez, d'Eveho, que han denunciat els abusos i el desgast emocional que pateixen els col·lectius per l'exclusió i les dificultats afegides al procés migratori. Així, el seu índex d'atur dobla el dels autòctons, com el de la temporalitat laboral, tenint en compte, però, que no poden aspirar a una altra cosa que feines informals encara que tinguin titulacions, perquè també el procés d'homologació d'estudis és costós i llarg. Les diferències de l'exclusió social són una bretxa descomunal: es tripliquen les dificultats d'accés a un habitatge, pel que fa a salut només poden accedir a la privada o la bàsica del sistema públic, mentre que no tenen dret a la participació política ni a una plaça pública a estudis superiors.

Faouzi Zahr acaba de presentar la documentació per poder regularitzar la seva situació i sol·licitar el reagrupament per poder portar el seu fill de dotze anys a viure amb ell. Natural del Marroc, de 48 anys i separat, Zahr confia que els papers suposin un “salt” que li permeti “ajudar la família”, enviar diners als pares i que el seu fill pugui estudiar una carrera. “Tant de bo es converteixi en empresari o arquitecte”, diu, i explica com d’impossible li ha estat aconseguir una feina o un habitatge digne perquè per a l’administració és un irregular. Al principi, relata, va tirar dels pocs estalvis que tenia i els diners que treia de la ferralla per pagar alguna pensió i sobreviure, i des de fa un any viu de rellogat en un pis amb quatre homes més, també marroquins. “El primer i gran obstacle que es troben és el de l’habitatge”, assegura Francina Alsina, presidenta de la Taula del Tercer Sector, que afirma que l’única alternativa és “o carrer o compartir o rellogar habitatges precaris i petits”.

Sense dret a cap ajuda oficial, com la renda garantida o l’ingrés mínim vital –el col·lectiu tampoc té dret a prestació d’atur o ERTO–, Zahr s’ha vist abocat a recórrer a Càritas i col·labora amb la Fundació Benllar, que ofereix cursos de llengua o d’informàtica bàsica, perquè, com coincideixen experts i migrants, tot el sistema està dissenyat amb tràmits burocràtics complicats i, sobretot arran de les restriccions pandèmiques, per fer-los online, sense tenir en compte les dificultats tecnològiques i idiomàtiques del gruix de beneficiaris.

Deures per a les administracions

En l'informe es reclama a l'Estat que agilitzi el sistema de concessió de cites prèvies per a tots els tràmits necessaris o concedeixi l'autorització de treball als joves migrants sense referents familiars extutelats que arriben a la majoria d'edat i queden desprotegits, així com adverteix de la prioritat de garantir la plena inclusió del sector de treball domèstic al règim general de protecció social de la Seguretat Social. Per a l'administració catalana, s'assenyala que cal garantir l'atenció als serveis socials de les persones migrades, especialment les que tenen una situació administrativa irregular i el seu accés a prestacions socials bàsiques; assegurar una millor protecció dels menors sols, i seguir treballant per facilitar l'accés al mercat laboral de les persones migrants amb plenes garanties, reforçant la dotació de les ajudes públiques. Les entitats socials també insten els ajuntaments a complir amb l'obligació legal d'empadronar totes les persones que viuen en un municipi, independentment de si hi tenen residència legal.