ACCÉS A LA UNIVERSITAT

Els requisits per ser universitari a Europa

Les modalitats i el grau d'exigència de les proves varien en funció del país

El King's College de Cambridge / GETTY
Q. ARANDA, A. SANS, A. JEREZ, G. PIVETAL, S. MELGUIZO

Cada estat europeu dissenya el seu propi camí perquè els joves accedeixin a la universitat, però el denominador comú és una tanda d'examens que són decisius perquè l'alumne aconsegueixi la plaça al centre i als estudis que desitja. Les modalitats i el grau d'exigència de les proves varien: des de proves per escrit fins a entrevistes personals que fan les pròpies universitats per triar el seu futur alumnat.

REGNE UNIT

Un procés de selecció molt llarg i competitiu

L’ingrés a la universitat al Regne Unit es basa en el principi de la meritocràcia, esbiaixat, però, per les condicions de sortida dels alumnes. No hi ha una prova amb el pes semblant a la selectivitat per ingressar en cap dels centres superiors del país. El procés comença pràcticament en el segon curs de secundària, on els estudiants s’enfronten als anomenats GCSE (certificat general d’educació secundària), amb què han de consolidar el seu camí cap als cursos següents. En la segona etapa de la secundària han de superar els popularment coneguts com A levels, unes proves per als alumnes de 16 a 18 anys. La qualificació d’aquests exàmens és clau i les universitats s’ho miren amb lupa a l’hora de considerar la sol·licitud d’un potencial alumne. Cada alumne pot demanar l’ingrés a qualsevol centre del país -tres com a màxim- però si vol anar a Oxford o Cambridge o a una de les altres 22 universitats del Russell Group, les més prestigioses, haurà d’haver obtingut la màxima puntuació als A levels. La particularitat és que els exàmens decisius es fan un cop ja ha començat el procés de selecció universitària, en què el centre accepta un alumne basant-se en la projecció de notes que l’escola diu que traurà tenint en compte la trajectòria en els exàmens previs. Si l’alumne no arriba als estàndards previstos, però, pot ser rebutjat finalment. A més, l’aspirant cal que faci un llarg assaig sobre un tema triat específic i superar una entrevista personal que no només se centra en els aspectes acadèmics, sinó que també aborda la personalitat, els interessos futurs i el currículum vital dels 11 als 18 anys. Quim Aranda

FRANÇA

Menys exàmens i una nova prova oral

Una de les promeses electorals d’Emmanuel Macron era canviar el sistema d’exàmens del baccalauréat, el diploma francès amb el qual es pot accedir a l’ensenyament superior. El ministre d’Educació va presentar al febrer la reforma, que inclou una novetat important: els estudiants hauran de passar una prova oral de vint minuts davant d’un jurat format per dues persones. Un altre canvi important que entrarà en vigor a partir del 2021 és la reducció del nombre d’exàmens: si fins ara els alumnes s’havien d’examinar d’una desena de proves, el futur bac només en tindrà quatre, sense comptar la prova de francès que es fa durant el curs anterior a l’examen final. Per compensar-ho, s’establirà un control continu durant tot el curs que comptarà un 40% de la nota final. El 60% restant serà la nota dels exàmens.

Els alumnes podran escollir les matèries de dos dels exàmens, mentre que la filosofia serà obligatòria per a tothom. I encara una modificació més: les modalitats del batxillerat de lletres (L), econòmic i social (ES) i científic (S) desapareixeran i només es mantindrà l’itinerari tecnològic. Els alumnes de les altres tres tindran assignatures comunes com francès o bé història i geografia i, per altra banda, hauran d’escollir cinc matèries específiques durant els dos últims anys abans del baccalauréat.

Si bé caldrà esperar tres anys perquè aquesta reforma es posi en marxa, els joves que fan el bac aquest curs ja han assajat la nova fórmula d’orientació universitària. Han hagut d’escollir un màxim de deu carreres adjuntant una carta de motivació i un currículum. Així, les universitats trien en funció de l’adequació entre el perfil i les competències de l’estudiant per a aquells estudis. El nou procés per accedir a la universitat, molt criticat per alumnes i professors, substituirà el sorteig que es feia fins ara als estudis amb molta demanda. Alícia Sans

ALEMANYA

Una prova unificada a tots els estats federats

A Alemanya, el període preparatiu per a l’entrada a la universitat rep el nom d’Abitur i comprèn els dos últims anys d’educació secundària, centrats fonamentalment a preparar els joves en les disciplines que tenen elements comuns amb els estudis universitaris que pretenen cursar posteriorment: ciències, humanitats i llengües, entre d’altres. A diferència de la selectivitat espanyola, les proves finals de l’Abitur no tenen lloc a les universitats, sinó als mateixos centres d’educació secundària. Després d’anar acumulant puntuacions al llarg dels dos anys preparatius, els estudiants s’han d’enfrontar a una prova final. Consta, generalment, de quatre exàmens dedicats a les disciplines essencials de l’Abitur de cada estudiant. Tres d’elles són escrites i una oral. La prova oral pretén no només examinar el coneixement, sinó també la capacitat de transmetre’l, la comunicació i la maduresa dels estudiants.

Com que Alemanya és una república federal, l’organització de l’Abitur i la preparació prèvia és competència de cadascun dels setze estats federats, però fa un parell d’anys va entrar en vigor una reforma que unifica continguts dels exàmens, criteris d’avaluació i la dificultat de les proves per a tota la república. Els estudiants reben una nota mitjana dels seus exàmens anomenada numerus clausus (NC) que els permetrà anar a unes universitats o unes altres, o fins i tot no rebre cap plaça. Amb la reforma es va voler acabar amb les crítiques per les puntuacions dispars que obtenien els alumnes de diferents estats i que condicionaven l’accés a les places universitàries més desitjades. Andreu Jerez

ITÀLIA

Test psicotècnic per accedir a alguns estudis

A Itàlia, l’accés a la majoria d’universitats, públiques i privades, requereix superar un test específic que a determinats estudis, com medicina, o bé en alguns centres concrets es considera extremadament difícil. Les proves són generalment tests psicotècnics que inclouen algunes preguntes relacionades amb els estudis triats. Per exemple, a medicina es pregunta sobre biologia, física o matemàtiques. Abans d’arribar a aquest test, els estudiants han de superar una revàlida al final de l’últim curs d’institut que seria el més semblant a la selectivitat.

L’examen de maturità (maduresa) consta de tres proves escrites que es fan simultàniament a tot el país. El primer examen és generalment una anàlisi d’un text literari o històric o d’un article periodístic sobre algun tema d’actualitat. La segona prova és específica depenent de l’itinerari que han fet durant la secundària, segons si ha estudiat al liceu clàssic o al científic o en un institut professional o tècnic. El tercer examen és un test que també varia segons l’especialitat de l’alumne. A partir de l’any que ve, però, aquest tercer test quedarà abolit i substituït per una prova oral en què s’interrogarà l’estudiant sobre diferents matèries. Això no ve de nou als estudiants, acostumats a fer proves orals als instituts i també a la universitat. Soraya Melguizo

FINLÀNDIA

Una sistema exigent que va camí de simplificar-se

Finlàndia, un dels països amb el millor sistema educatiu del món, també té la seva selectivitat. Anomenat examen de matriculació, consta d’un mínim de quatre proves, de les quals només la de llengua materna -finès, suec o sami-és obligatòria per a tots. Després, els alumnes han d’escollir tres proves més entre la segona llengua nacional, una llengua estrangera, matemàtiques i una altra matèria humanística o de ciències naturals. Els exàmens són escrits i, en algunes matèries, es pot escollir el nivell. A més, els alumnes poden sotmetre’s a algun examen més que tindrà el mateix pes que les quatre obligatòries. Superant aquest examen de matriculació no n’hi ha prou, sinó que els alumnes han de fer una segona prova que organitza cada universitat i que valora la seva motivació, aptituds i habilitats en l’àrea d’interès a través de tests i entrevistes personals. Alguns centres, com els de ciències de l’educació, també tenen en consideració l’experiència laboral i la formació addicional en la matèria.

Però tot això està a punt de canviar. L’alta exigència dels processos de selecció de les universitats finlandeses fa que molts alumnes dediquin un any sencer a preparar la prova, retardant així l’inici dels estudis. En un país preocupat per l’envelliment de la població i la falta de treballadors joves, això és un problema. Per això, s’ha engegat una reforma i previsiblement el 2020, la majoria dels candidats se seleccionaran en funció de la nota final assolida amb l’examen de matriculació. Gloria Pivetal

Més continguts de