Tornem a la Lluna 50 anys després

Els EUA i la Xina competeixen avui per ser els primers a tornar a posar un humà a la superfície lunar

Veurem una dona trepitjar la Lluna el 2024? Això és el que es proposa la NASA, seguint ordres de Donald Trump. “La primera dona i el pròxim home que arribin a la Lluna seran astronautes nord-americans, enviats per coets nord-americans des de sòl nord-americà”, va voler deixar clar el vicepresident Mike Pence el març passat. Just quan es compleixen 50 anys d’aquella primera petjada humana a la Lluna, la del nord-americà Neil Armstrong, Pence disparava així el tret de sortida a una nova cursa espacial. Una en què els Estats Units ja no competeix amb Rússia, sinó amb la Xina.

És molt probable, de fet, que l’únic motiu que hagi portat Donald Trump a voler equiparar-se amb John F. Kennedy hagi sigut la seva competència obsessiva amb la Xina, a qui desafia des de fa mesos amb una guerra comercial i a qui ara vol batre també en el tauler espacial. És per això que Trump ha avançat quatre anys el calendari de la NASA, que s’estava preparant per tornar a la Lluna l’any 2028. Els EUA premen l’accelerador del programa Artemisa, batejat així en honor a la deessa grega de la caça bessona d’Apol·lo, el déu masculí que fa mig segle donava nom a la missió que va posar el primer home a la Lluna.

Trump ha promès afegir 1.600 milions al pressupost de 21.000 milions d’Artemisa, en l’intent de posar un rivet d’or espacial a la seva presidència, que -si és reelegit l’any que ve- acabaria justament el 2024. Es tracta de tornar a fer gran Amèrica i alhora evitar que els xinesos se li avancin clavant la seva bandera a la Lluna. Amb tot, la rivalitat espacial amb Pequín ve de més enrere: el 2011 el Congrés dels EUA va prohibir a la NASA que col·laborés amb l’agència espacial xinesa i es va excloure Pequín de l’estació espacial internacional.

Fites històriques de la Xina

El 2003 la Xina s’havia convertit en el tercer país que posava un astronauta en òrbita amb un coet propi. El 2013 va fer aterrar un robot a la Lluna i aquest mateix 2019 ha sorprès el món amb dues fites inèdites en la història de la ciència espacial: allunar amb èxit a la cara oculta de la Lluna i fer-hi néixer una planta (tot i que estava encapsulada en un hivernacle minúscul i no va sobreviure 24 hores). Massa èxits seguits per a un ego com el de Trump, sobretot tenint en compte l’objectiu declarat de Pequín de posar un astronauta a la Lluna, i també una base, abans del 2030. “La Xina ha irromput molt fort i crec que no és agosarat pensar que el 2027 ja poden posar algú a la Lluna”, diu José Antonio Rodríguez Manfredi, del Centre d’Astrobiologia del CSIC.

Però tot i que el cap de la NASA, Jim Bridenstine, està decidit a aprofitar el “moment Kennedy” de Trump per donar gas al programa Artemisa i avançar-lo del 2028 al 2024, hi ha certes dificultats. “A la NASA no li agrada gaire el pla de Trump perquè el seu pla era just el contrari: la NASA no volia simplement posar algú al pol Sud de la Lluna i tornar, sinó que hi volia anar per quedar-s’hi”, instal·lant una base estable en l’òrbita de la Lluna, explica Xavier Pasco, director de la Fondation pour la Recherche Stratégique.

Bridenstine encara defensa la construcció d’aquesta base a l’òrbita lunar, que anomenen Gateway, i en destaca el valor com a exemple de cooperació internacional -un estil que no és pas el de Trump-, ja que es posarà en marxa amb la col·laboració del Canadà, el Japó i l’Agència Espacial Europea (ESA). L’objectiu del Gateway és encetar una nova etapa de l’exploració espacial on les naus podrien repostar a la Lluna abans d’anar cap a Mart, però també pretenia evitar els efectes que tenen sobre l’agència els canvis de color polític a la Casa Blanca engegant un programa lunar estable a llarg termini. “Però molta gent diu que per portar algú a la Lluna el 2024 (com vol Trump) no necessites una base espacial”, remarca Pasco. Si l’esforç pressupostari està centrat en posar de nou el peu a la Lluna, la Gateway té molts punts de quedar-se com un projecte més, a expenses del que decideixi un futur inquilí (o inquilina) del Despatx Oval.

Però l’allunament que busca Trump tampoc està pas garantit. “El 2024 és demà, i molt pocs elements han sigut desenvolupats: encara no tenen llançadora ni tampoc mòdul lunar”, recorda Pasco. El coet SLS de la NASA encara no té prou potència per portar astronautes a la Lluna, cosa que va portar Bridenstine a plantejar que podrien fer servir un Falcon, el coet de l’empresa d’Elon Musk SpaceX, tot i que després es va fer enrere. Rodríguez Manfredi, del CSIC, admet que desenvolupar tota la tecnologia necessària en només cinc anys “és molt arriscat”, però alhora creu que per a la NASA “és viable”. Rodríguez destaca “l’alt pressupost destinat al programa” i l’esforç que hi estan posant també les empreses privades nord-americanes com l’SpaceX de Musk o el Blue Origin de Jeff Bezos.

Cal tornar a la Lluna?

Però cal realment tornar a la Lluna? Els recursos que hi pot haver al nostre satèl·lit natural són font de discussió: “Els russos diuen que no hi ha res que pugui ser útil, però els nord-americans diuen que sí”, apunta Rodríguez. Està clar que la principal motivació és eminentment política, l’eterna lluita pel prestigi que comporta erigir-se en potència espacial. De fet, la nova cursa per l’espai del segle XXI es torna a fixar en la Lluna senzillament “perquè és el cos celeste més pròxim a la Terra: Mart és molt més lluny i té un entorn molt més hostil per als astronautes, sobretot a causa de la radiació”, apunta Pasco.

“Des del meu punt de vista, la resposta és molt clara: cal tornar a la Lluna per diverses raons, una fins i tot pot ser política, però també n’hi ha una d’econòmica, per l’empenta que suposa al desenvolupament tecnològic i al teixit industrial dels països que competeixen”, destaca l’expert del CSIC, que remarca també “tota la ciència que es pot fer des de la Lluna d’observació de la Terra, del sistema solar i de l’univers, a més del benefici d’instal·lar-hi una base per anar a Mart o als asteroides”.

Està clar que els dos grans competidors avui són els EUA i la Xina, que també pretén arribar a Mart el 2020 i té diversos programes espacials en col·laboració amb l’ESA, el Japó i Corea del Sud.

Rússia, el rival que tants maldecaps va donar a la NASA el segle passat, està ara en segon pla, però tampoc no vol quedar fora de la cursa. De fet, el Kremlin ha fet públic el seu objectiu de posar un humà a la Lluna el 2030, per treure’s finalment l’espina de la derrota del 1969. Però els desitjos de Vladímir Putin xoquen amb una economia en hores baixes, molt trastocada per les sancions internacionals arran de la guerra d’Ucraïna.

I en aquest escenari comencen a brillar altres potències emergents, com l’Índia, que precisament avui mateix, al vespre, té previst llançar la Chandrayaan-2 per allunar un ròver dimarts, que convertiria el país -si té èxit- en el quart que fa arribar un robot a la superfície lunar. Israel ho va intentar el mes d’abril, però la seva nau espacial Beresheet es va estavellar contra la superfície lunar per errors de comunicació i de motor durant el descens. Tot i així, ni l’Índia ni Israel poden somniar encara amb missions tripulades.

La Guerra Freda ja és història, però l’espai continua sent un camp de batalla on les potències mundials mesuren forces. Potser la pròxima bandera sobre la Lluna no tindrà ja la mateixa èpica que va tenir la de l’Apol·lo 11, però caldrà veure si a la base lunar que impulsarà la colonització de l’espai s’hi parlarà anglès o xinès. Agafin les crispetes.

Més continguts de

Blogs de ciència