L’analfabetisme literari
Pregunto als estudiants de quart de periodisme si coneixen Margarida Subirà. Es queden perplexos i desconcertats. No saben què dir. Una alumna s’atreveix a preguntar, tímidament, què ha escrit. M’invento un parell de títols, els comento que ha guanyat tots els premis haguts i per haver i, resoludament, afirmo que és la figura més important de les lletres catalanes del segle XXI. Faig veure que m’escandalitzo molt, perquè ni tan sols n’han sentit a parlar a la premsa, als suplements culturals o a les revistes literàries.
Al final, per no allargar més l’agonia, els reconec que és un nom inventat i que la tal escriptora no existeix. Aquest preàmbul em dóna peu a fer-los una petita enquesta sobre l’hàbit de llegir premsa i a mostrar-los una tria acreditada de recursos virtuals sobre literatura catalana, per si algun dia es veuen en la necessitat de documentar-se. Em confessen que gairebé només llegeixen premsa digital, sovint a l’autobús o al tren, i que ignoren la majoria de les pàgines web d’informació literària. N’hi ha molt pocs que tinguin l’hàbit de llegir revistes d’abast general i, encara menys, culturals o literàries. La seva font d’informació és, sobretot, Google.
L’experiència dels darrers cursos de fer classes de literatura a ciències de la comunicació de la UAB em fa pensar que bona part dels estudiants que ens arriben a la universitat no llegeixen gaire. O, més ben dit, gens. Si ho fan, trien d’una manera aclaparadora el castellà i els bestsellers. Sempre hi ha excepcions agradables, però la tònica general és aquesta. Com també és força habitual que un percentatge molt alt d’universitaris no hagi llegit mai alguns dels grans clàssics catalans. El desconeixement de la pròpia tradició literària o dels autors contemporanis resulta trist, deplorable, catastròfic. No tenen referents i, si en poden esmentar uns quants, no saben ben bé on contextualitzar-los ni tampoc poden citar-ne les obres més significatives. Sempre hi ha excepcions, insisteixo, però la norma general és aquesta.
Certament, el pitjor que li pot passar a una literatura és que no tingui una base sòlida i àmplia de lectors capaç d’absorbir tot el ventall de gèneres i propostes que ha generat en el passat i genera en el present. Tant de les obres originals com de les traduccions d’arreu. Paradoxalment, el sistema literari català és molt ric en creativitat, suscita una dinàmica cultural respectable i pot homologar-se amb les literatures europees, però, en canvi, no ha sabut o no ha pogut trobar encara un bon coixí de lectors exigents, crítics, amb una bona formació literària, perquè n’asseguri una vitalitat més esplèndida. I això que, per desgràcia, té prou experiència històrica per saber què suposa moure’s en la precarietat de la manca de lectors o en les dificultats de connectar-hi.
Un dels espais en què la literatura catalana es troba més amenaçada, fins al punt d’estar en perill d’extinció, és a l’ensenyament secundari. Malgrat el que consta en els plans d’estudis oficials, la realitat a les aules dels instituts és que, per raons diverses que caldria analitzar amb detall, molts professors han deixat d’impartir-hi aquesta matèria. De fet, segons sembla, molts professors de secundària, de literatura o d’altres disciplines, ja no llegeixen, ni ficció ni assaig ni res de substanciós, i fins han perdut la curiositat intel·lectual que caracteritzava aquest col·lectiu. Hi ha moltes excepcions encara, naturalment, i sort en tenim, però aquesta és també una tendència creixent que pot fer molt de mal en el futur més immediat.
Si la majoria dels alumnes de secundària i d’universitat no llegeixen gaire o gens, si els mateixos professors tampoc no ho fan, si els hàbits culturals denoten un imaginari captiu, no sé pas d’on traurem els lectors per mantenir una literatura com la catalana, que, sense un estat al darrere o amb un estat hostil, encara no té les condicions òptimes per poder-se desenvolupar. El projecte d’estat independent, d’altra banda, no fa l’efecte que prioritzi la cultura. Ni sembla tampoc que les institucions educatives, culturals i literàries tinguin gaire capacitat de resposta. La situació és tan greu que hi ha el perill que, com ja passa ara, la literatura catalana sigui absolutament desconeguda pels ciutadans que han arribat a tenir estudis superiors, però que esdevenen, ras i curt, analfabets literaris. ¿Estem disposats, com a societat “desvetllada i feliç”, a assumir-ne les conseqüències?
