Em sembla que va ser Josep Fontana qui va dir que a Espanya li han faltat tres R, les de Renaixement, Revolució Francesa i Revolució Industrial. L'Espanya contemporània va néixer i va créixer coixa. La sortida de la dictadura franquista va ser el seu moment més dolç. Finalment, semblava que havíem agafat el tren de la història: democràcia, Europa, modernitat, pluralitat interna, desenvolupament econòmic, una monarquia respectada... Però la il·lusió va durar poc i finalment s'ha desfet com un bolado. Ara ja no hi ha dubte que tot s'aguantava rere un decorat de cartó pedra: la democràcia fa figa corcada per la corrupció i la partitocràcia, l'Europa salvadora ens mira amb recel, la pluralitat interna s'esquerda pel retorn de l'unitarisme secular, la Corona va a la deriva i la crisi és asfixiant. El prestigi d'Espanya al món torna a estar en hores baixes. S'ha acabat el miratge. A fora i a dins.
La sortida precipitada ahir del rei Joan Carles a renyar els súbdits catalans per "perseguir quimeres" no fa sinó accentuar la sensació de feblesa democràtica, de ruptura. La distància mental entre Espanya i Catalunya s'eixampla a una velocitat inusitada. Ja fa temps que Espanya parla amb si mateixa, amb les seves pors i les seves obsessions. També fa temps que Catalunya parla amb si mateixa, amb les seves il·lusions, deslliurada de les hipoteques mentals fruit de l'èxit inicial de la Transició. La greu situació econòmica ha accelerat el divorci. I en aquest context, la mort també ahir de Santiago Carrillo, figura clau de la Transició i un polític que sempre va reclamar un tracte millor per a Catalunya, agafa un plus de simbolisme.
