Publicitat
Publicitat

Manel: “Mai ens ha costat dormir per coses que hem fet com a grup”

El quartet barceloní publica el disc ‘Jo competeixo’

Per primera vegada, els  Manel han abandonat el confort casolà per enregistrar un disc. El viatge ha sigut fins a Nova York, on Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé han confiat en el productor Jake Aron les cançons de Jo competeixo (Warner), que surt a la venda avui. En parlen un matí gris en un bar de Gràcia.

Quins Manel hi ha en aquest disc?

Guillem Gisbert: És el quart disc i per tant hi ha algunes diferències respecte als anteriors. Realment, sentint el primer n’hi ha bastants, però la principal novetat és que per primera vegada hem treballat amb una cinquena persona, el productor Jake Aron, i això ha provocat que el so sigui una mica diferent. Però al final són les onze cançons que hem fet en els últims dos anys.

¿Hi ha hagut molta diferència en la manera de compondre?

G.G.: Sí, sobretot pel que fa a l’estructura. Hem intentat fer coses diferents. No hi ha tanta tradició folkie en l’estructura de les cançons, en el sentit que no hi ha tanta estrofa repetida. I hi ha més tornades, que abans pràcticament no n’hi havia. Anàvem sentint cançons noves i veient que es poden fer les coses diferents de la tradició folkie, que era la que utilitzàvem més.

Novament publiqueu un disc a la primavera, i novament el presenteu en una  gira de festivals. Això condicionarà la manera de tocar les cançons?

G.G.: Jo diria que no. L'altre dia ens preguntaven si a l'hora de compondre les cançons pensem en el lloc on les tocarem. I no. És a dir, per a mi un concert és un dia que surts de casa i vas a fer una cosa divertida, però en general la relació amb la música és molt més privada de cadascú. En el nostre cas, tocant intentem no reproduir el que ja és al disc, però sí donar-ne una versió que faci que allò torni a funcionar d'una altra manera, però no ens plantegem l'espai.

Roger Padilla: El que canvia en els festivals és el temps que et donen, i has d'ajustar-te. En un concert en un teatre o un auditori, que la gent ha pagat per veure't a tu, tens temps per construir un ritme i una narrativa, i això canvia en el festival, en què només tens 40 minuts i la gent passa i no necessàriament es queda a seguir tot el concert.

G.G.: Recordo quan començàvem, que hi havia el tema aquest que jo parlava molt entre cançó i cançó, i esclar, no havíem entès que en un festival no es podia fer. Una cagada molt grossa. Ho vam fer un parell de vegades i suposo que ho vam aprendre.

Vau començar la vostra carrera tocant en locals petits. Què opineu de la reforma de la  normativa de la música en directe a Barcelona?

G.G.: És molt positiu, està molt bé. Més enllà de la nostra història i dels tres concerts a l'Heliogàbal que vam fer quan va sortir el primer disc, tot el que sigui que la primera vegada que estàs davant d'un públic no sigui en un escenari molt gros i davant de molta gent, i que tinguis espai per foguejar-te, és positiu. Que hi hagi espais on es pugui crear una cultura ciutadana de música en directe segurament provocarà que d'aquí uns anys, a més d'aquest espai d'oci on la gent s'ho pugui passar bé gaudint de la música en viu, també hi haurà millors músics, i això és molt positiu.

Sou conscients que teniu un públic que ha crescut amb vosaltres?

R.P.: Sí, suposo que sí. I potser també hi ha una generació més jove que nosaltres que s'ha començat a interessar per altres tipus de música.

Martí Maymó: La desaparició del PopArb no és perquè no apareguin grups nous o que es facin discos pitjors, sinó que va lligada al fet que hi ha una gent que s'ha fet gran i que ha tingut fills, públic de la nostra edat.

En el concert a la platja del Bogatell, a les Festes de la Mercè del 2014, hi havia públic molt jove seguint els Txarango a les primeres files, i no tan jove a vosaltres.

G.G.: Un dia que estàvem tocant a Porreres, a Mallorca, que fa una festa major molt grossa i amb molta gent, hi havia molta gent i va ser un gran concert, però amb els Txarango va ser una bogeria. A part del canvi de públic, més jove, hi havia una barbaritat de gent.

M.M.: No sé ben bé per què passa això, però jo vaig tenir la sensació que sí que hi ha una part de transversalitat en el nostre públic perquè després d'aquell concert vaig veure al nostre  Facebook l'aparició de molta gent jove. Segurament està bé creuar generacions i no fer concerts tan específics generacionalment. Si només ens dediquéssim a fer concerts en festivals de l'Empordà com Cap Roig o Porta Ferrada, tindríem un públic determinat, un públic que pot pagar el preu que costen aquestes entrades. Per això també fem concerts de peu dret en festivals com el Primavera, el Vida i l'Arenal Sound o en sales, i després asseguts en teatres. Crec que la feina del grup és intentar acostar-se a llocs on tothom et pugui veure. Si només fas concerts en una sala a les dues de la matinada, sempre t'anirà a veure el mateix tipus de gent.

El disc qui l'ha pagat?

M.M.: El disc el paguem nosaltres, sempre. Aquest segurament és el disc més car perquè hem hagut de pagar bitllets d'avió, el sou del productor... No tant l'estudi, perquè no era gaire car. Però hem tornat contentíssims d'haver fet aquesta inversió per tenir un disc del qual tots quatre estem contents. Ho tornaríem a fer.

La Joana Serrat  diu que fa concerts per poder-se pagar el següent disc.

Arnau Vallvé: Sí, va per aquí la cosa.

M.M.: Sí, hi ha tota aquesta història del grup que més ven a Espanya. Tots sabem la veritat i la mentida de tot això. A part, hi ha grups per als quals fer un disc significa perdre molts diners. No fas discos per guanyar-te la vida. Potser Adele sí, però la majoria... Allò dels Beatles, que un dia van decidir deixar de fer concerts i només fer discos, ara mateix deu estar a l'abast de molt poques persones al món.

G.G.: Quan ens va arribar el disc, la sensació de tenir a les mans un objecte obsolet va ser enorme. És una cosa molt estranya. No sé quan duraran els CD. 

Què hi havia a la llista de Spotify que compartíeu mentre componíeu les cançons noves, i què hi va quedar reflectit en el disc?

A.V.: Hi havia molt de tot, però que es noti potser un tema de Vampire Weekend.

R.P.: Marianne Faithfull.

G.G.: I LCD Soundsystem, que els havia posat jo.

R.P.: Per fer La serotonina hi havia cançons del Perú i de Mèxic i que ens van inspirar una mica en el tipus de so. També de la Mala Rodríguez.

G.G.: La llista va ser una manera de començar. Ens va ajudar a fer un pacte estètic sobre com seria el disc.

M.M.: Spotify també s’ha convertit en una eina important en els estudis de gravació. És curiós que aquesta eina, que ha frenat la venda de discos però també ha frenat la pirateria, es faci servir tant a l’hora de treballar en els discos.

La cançó Jo competeixo té una clara influència de Losing my edge de LCD Soundsystem.

G.G.: Sí, és una mica això.

A Losing my edge , James Murphy explica una història personal a partir de la música que li agrada...

G.G.: És com l’episodi del repàs de la biblioteca del Quixot. Exactament el mateix. Era molt temptador fer el mateix que LCD Soundsystem perquè aquella idea és molt llaminera, però jo havia de buscar una altra cosa. I vaig triar un personatge obsessionat amb la competitivitat, però que és una persona que possiblement ja està sent derrotada en el moment en què està cantant.

És una cançó tan connotada per la primera persona, i a més hi ha una referència explícita a Manel, «el cantant del grup revelació del 2008». He arribat a pensar si necessitaves alguna mena de teràpia.
G.G.: No. Això són jocs que fas. De tota manera, en vam parlar: «Aquesta frase, què?» S'ha d'entendre que és irònic.
R.P.: És obvi que és irònic, perquè algú que diu això és una mica patètic.

¿El personatge masculí de Les cosines és l’heroi que vau matar en el disc anterior?

M.M.: Abans que surti el disc, sempre l’ensenyo a gent que va estudiar amb mi a l’Escac, i algú també va fer aquesta relació amb Mort d’un heroi romàntic. Potser pel tipus de relat, així com d’època, sembla la història de la mateixa persona. L’altra era més com de cinema negre, i aquesta, tot i que no hi ha un crim, sí que evoca una atmosfera similar.

G.G.: Però a Les cosines hi ha més el·lipsis que a Mort d’un heroi romàntic, que és més narració de detall. Les cosines és més com BBVA, una cançó de flaixos i escenes.

Per cert, Guillem, ¿has llegit literatura russa últimament?

G.G.: No. Bé, he llegit Limónov, d’Emmanuel Carrère. L’única cosa basada en literatura russa que he fet a la meva vida va ser Mort d’un heroi romàntic, però en aquest disc no. A la cançó Arriba l’alba a Sant Petersburg, la ciutat és una cosa anecdòtica. També podria ser Segòvia.

I per què Sant Petersburg?

M.M.: Pot ser que sortís perquè hi ha un teclat a l’inici que et va evocar Rússia.

G.G.: Però sona rus, això?

M.M.: No, però recordo que m’ho vas dir. M’explicaves la idea i en sentir el teclat deies de portar la història a Sant Petersburg.

G.G.: Potser em feia gràcia. El que vam fer va ser: la dona de la cançó havia d’arribar a una andana. I a partir d’aquí va sortir la idea del metro de Sant Petersburg. Aleshores vaig anar a Google Maps i des d’allà vaig fer la tercera part de la cançó. També vaig mirar-me un Españoles en el mundo de Sant Petersburg. Hi havia la història d’un cuiner de 45 o 50 anys que la dona l’havia deixat i estava fatal.

Preguntava sobre la literatura russa perquè a BBVA abordes un sentiment de culpa típicament rus, com el de Crim i càstig .

G.G.: El tema és el sentiment de culpa, però la idea primera era fer una cançó transfronterera d’uns fugitius que van cap a Mèxic, però donar-li el punt de vista europeu [està ambientada al Bages i al Berguedà]. Dins del disc hi havia la idea de fer una cosa molt europea, i per això també hi cançons com Arriba l’alba a Sant Petersburg i L’espectre de Maria Antonieta.

Quan planteges una lletra, penses diferent si el protagonista és masculí o femení?

G.G.: M'imagino que per força. El que faig és imaginar-me el personatge, i a partir d'aquí et surt d'una manera determinada. I aquí hi intervenen moltes coses, també els teus clixés de gènere concrets. El personatge de Teresa Rampell, si fos un home, sense canviar res, el que connotaria seria diferent. És curiós. Per tant, segurament ser voler ho hauria portat cap a una altra banda. Sense ser-ne conscient, sense tenir-ho premeditat, sense plantejar-m'ho, segurament sí que ho faig diferent.

Tornem als russos. ¿El diable de Temptacions de Collserola té res a veure amb la novel·la El mestre i Margarida de Bulgàkov?

G.G.: La Isabel Obiols [editora d'Anagrama] m'ho va dir de L'espectre de Maria Antonieta per la imatge d'ella sobrevolant la ciutat [és el que fa la Margarida a la novel·la]. Però no l'he llegit. La tinc a casa, perquè me la van regalar pel meu aniversari. Recordo que fa anys vaig veure que el Nacho Vegas l'estava llegint, i el tio estava flipat. A Temptacions de Collserola sí que hi ha la figura del diable, però és més el mite del dimoni en una cruïlla i la cosa aquesta de la proposta i la temptació que li fa al personatge, com a la cançó de Robert Johnson. En la nostra cançó, el diable ha aparegut, ha corregut la veu i hi ha tot de gent que el va a buscar activament. Em feia gràcia que no era la idea de «Oh, jo no volia però me l'he trobat», sinó «Jo sé que hi és i el vaig a buscar, passaré per la cruïlla fent-me el despistat per trobar-lo». I a sobre no el troba. I a part hi ha el joc dels topònims de Collserola, que era divertit.

El diable d'avui són els bancs?

G.G.: No, no, en la cançó no hi ha cap lectura més enllà de la mitologia del dimoni. Vaig estar llegint fins i tot coses de Verdaguer i el diable, aquest era el rotllo.

¿Fins a quin punt l’entorn on vius afecta la teva manera d’escriure?

G.G.: Hi ha una barreja entre el teu dia a dia i l’art que consumeixes: novel·la, cinema, música, posats bastant al mateix nivell; no més amunt la música, perquè moltes vegades és molt més difícil copiar una frase d’una cançó que d’una novel·la. Et sents molt més lliure si ho fas d’una novel·la perquè ningú se n’assabentarà. En canvi, si ho fas d’una cançó és com més lleig. Per una banda hi ha tota aquesta part, les coses que consumeixes i que et van estimulant i que t’emocionen i, per l’altra, la teva vida i les coses que veus. És intentar barrejar-les. A vegades el dia a dia és el que més hi entra, aspectes que evidentment disfresses i estilitzes però que són allà. I finament hi ha una part més frívola. Per exemple, que a la cançó de Yoko Ono surti Def Con Dos, o que aparegui la carretera d’Horta en una cançó.

¿En aquest disc heu posat més atenció en el fet que el to musical i el líric conflueixin més?

M.M.: Intentem que sempre juguin a favor, que sumin.

G.G.: A BBVA vam tenir un problema de mescla perquè hi havíem ficat moltes línies melòdiques, moltes guitarres, moltes coses molt xules, i fallava alguna cosa. Hi havia tant material que atabalava. Al cap i a la fi, és una historieta i has d’estar seguint la veu. És la cançó més folkie del disc. Vam estar tota una tarda gravant coses que al final no entren perquè distreuen.

A Sabotatge canteu: “I no em posaré de genolls / I ja m’he posat de genolls”. ¿Com a grup, heu hagut d’agenollar-vos mai?

A.V.: Suposo que sempre hi ha coses que potser no vols fer i que acabes acceptant.

M.M.: Però mai ens ha costat dormir per coses que hem fet com a grup. Sí que hi ha coses a les quals hauríem dit que no, però algú del nostre entorn ens comenta que tampoc no està malament fer-ho i al final t’adones que has fet cas a una persona perquè hi confies.

A.V.: Tampoc s’ha donat l’opció d’haver-nos d’agenollar per demanar perdó ni per suplicar.

¿Us forceu a mostrar-vos més normals del que sou?

A.V.: Aquesta cosa del paral·lelisme amb la gent normal sempre ens ha fet mandra. No hem fet mai esforços per semblar res, però si algun dia volguéssim decantar-nos per alguna cosa, seria per no ser gent normal. Per tant, no ens esforcem a ser normals.

Recordeu què volíeu ser quan vau començar com a grup?

A.V.: No crec que tinguéssim una idea gaire clara de què volíem ser.

G.G.: Escriure quatre cançonetes i que la gent les cantés als concerts.

I ara què voleu ser?

G.G.: La primera pregunta que et fan sobre el vertigen és després de l'últim concert del primer disc. Llavors et comencen a preguntar sobre la pressió i la ressaca de l'èxit. A mesura que ha anat passant el temps, tot això s'ha anat estabilitzant molt i gaudim de la feina. Hi reflexiones com amb qualsevol altre feina. Òbviament que això és una cosa que serà temporal, però quan ens preguntaven sobre la pressió quan portàvem dos anys, pensàvem que si publicàvem un segon disc ja estaríem contents. I ara en portem quatre. Sempre que acabes una gira, de cop et tornen a venir ganes de fer un altre disc. Però a mesura que passa el temps aquestes ganes són diferents, i arribarà un dia que el públic es cansarà o ens cansarem nosaltres. Tota la història de la música està feta d'aquestes històries.

R.P.: Una dona ens separarà.

G.G.: No sé si tenim edat per a això...

Per què no heu tingut mai la necessitat de parlar de la realitat social i política a les vostres cançons?

G.G.: Fa vuit anys no existia aquest debat. Fa vuit anys et preguntaven si cantaves en català per reivindicar la llengua. És curiós. Que si volíem reivindicar la llengua. No. A partir d'aquí va venir la crisi econòmica, una barbaritat, i llavors van començar a sortir aquestes preguntes. Al final nosaltres hem continuat fent el mateix que fèiem en el primer disc. Nosaltres estàvem en el grup en una mena de bombolla estranyíssima, però molta gent al nostre voltant es va quedar a l'atur, ho va passar molt malament, i és veritat que tot això no es va colar en les cançons. No és que no ens preocupés, no és perquè no estigués afectant-nos. Per alguna raó, i bàsicament en sóc jo, el responsable d'això, hi ha estímuls que ni els compres ni els vens per fer cançons. Moltes vegades em sento presoner de la cosa que em salta per fer-ne una cançó, perquè al final la sensibilitat d'un és la mateixa i segurament arribarà un moment que m'estaré repetint tota l'estona. Llegiré un text i em saltaran les quatre mateixes ratlles que em saltaven fa vuit anys. És molt difícil mutar tant. I la meva manera d'entendre com és una cançó i quines coses m'emocionen perquè surtin en una cançó, que és una cosa que segurament es devia gestar quan jo tenia entre 15 i 25 anys, doncs no s'ha mogut gaire. I era una manera de fer cançons poc permeable a les notícies dels diaris. Era una cosa que tenia molt més a veure amb la vida privada de les persones, més la idea d'un narrador parlant a l'orella de la gent sobre coses que no tenien a veure amb les seccions de política i d'economia dels diaris. Llavors canviar ja no és només canviar la manera de fer cançons, és canviar les coses que m'emocionen, les coses que tu pots manipular per fer alguna cosa. Canviar-ho hauria sigut molt artificial.

És un error pensar que en la música la política queda reduïda a fer lletres explícites. La política és una cosa molt més àmplia, i segurament un concert de cançons d'amor pot arribar a tenir més força política si el públic està compartint aquelles cançons.

G.G.: Bé, i també que hi havia una cosa que és molt política en el fons. A Catalunya, tenint en compte la relació molt polititzada que tenia la música cantada en català als anys 90, hi ha hagut una cosa molt política que crec que la nostra generació havia de fer, que és precisament treure la música de la política, com una normalització. No vull dir que tots els grups no hagin de tenir relació amb la política, cadascú que faci el que vulgui, però treure necessàriament la relació amb la política, t'ho dic sincerament, crec que era una cosa que ha valgut la pena fer perquè després la gent faci el que vulgui, però que hi hagi un punt que faci que no sigui necessari.

Encara que sembli naïf, a mi em resultava molt polític quan en algun concert fèieu que la gent ballés el Ball del Fanalet. Estàveu creant unes dinàmiques en el públic que no eren les habituals. Transmetíeu idees d'afecte.

R.P.: També hi havia un sostre de paper que era perillós, a la plaça Rovira.

M.M.: Els organitzadors del Festigàbal ens van dir que en aquell concert els veïns havien patit molt per si es cremava l'envelat de paper.

La música...

Jo competeixo és un disc de Manel menys rupturista del que sembla. Han arraconat les estructures folk, però en general mantenen certa continuïtat. Els sintetitzadors, que ja havien fet servir en discos anteriors, tenen més pes i algunes cançons revelen un interès per la foscor electrònica. Tanmateix, les pedres de toc dels nous Manel, i sobretot de la versatilitat de les seves orelles, són La serotonina i el tema Jo competeixo. La primera és un homenatge a La bilirrubina de Juan Luis Guerra, un merengue que el quartet barceloní transforma en una mena de chicha (la cúmbia peruana) i que, com el cas de la cançó de l’artista dominicà, té ànima Beatles. “Sí, l’harmonia és molt Beatles”, reconeix Guillem Gisbert. Pel que fa a Jo competeixo, és una llarga cançó de més de vuit minuts que replica el Losing my edge de LCD Soundsystem. “La idea era fer una cançó de només dos acords i que hi hagués llibertat perquè passés qualsevol cosa”, diu Gisbert, que fins i tot té una part rapejada.

i la lletra...

Tot i que el que escriu Guillem Gisbert són cançons, la majoria de les del nou disc es poden llegir com a contes. És una marca de la casa, però aquesta vegada hi ha un pas més en la depuració tècnica. Ja la primera cançó, Les cosines, és un exercici narratiu prodigiós: pocs elements, domini de les el·lipsis i capacitat per evocar un ambient determinat amb les paraules justes, en aquest cas uns cavalls. Passa el mateix a BBVA, sobre uns atracadors, i Arriba l’alba a Sant Petersburg. En totes dues, Gisbert aposta per combinar un doble moviment: el que fan els personatges i el que pensen els personatges, i sobretot a BBVA introdueix un conflicte moral.

En altres cançons, com L’espectre de Maria Antonieta, preval l’alè romàntic, gairebé gòtic, que el cantant de Manel ja havia exhibit anterioment, i a Sabotatge juga amb la dualitat de la naturalesa humana, que aquesta vegada manifesta de manera brutal marcant molt clarament l’oposició a la tornada.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT