LITERATURA

Sílvia Soler: "Persistir en la teva vocació pot ser tan heroic com renunciar-hi"

Entrevista a la novel·lista, presenta 'Els vells amics'

La novel·lista Sílvia Soler / PERE TORDERA

Des de l’excel·lent acollida de 39+1 (Columna, 2005) -que es va convertir en sèrie de TV3 fa un parell d’anys-, Sílvia Soler ha pitjat l’accelerador creatiu, i ha guanyat el Prudenci Bertrana l’any 2008 amb Petons de diumenge i, un lustre més tard, el Ramon Llull amb L’estiu que comença, de la qual es van vendre més de 35.000 exemplars. Si a Un any i mig (2015) explicava la història d’un matrimoni amb quatre fills que han de marxar de Catalunya per fer carrera -empesos per la crisi econòmica-, a Els vells amics, la seva tretzena novel·la, se centra en un grup de col·legues d’universitat que han aconseguit conservar els lligams que els van unir des d’un viatge a París el 1989, quan tots estudiaven belles arts.

Quina mena d’amistat trobaran els lectors a la teva nova novel·la?

L’amistat de llarg recorregut. En aquest cas no m’interessava tant com s’havien conegut els personatges o per què eren amics com explicar com canvia la seva relació i la gestió de les seves vocacions artístiques.

Tenim un grup amb cinc amics: en Mateu, l’Ada, en Santi, en Marc i la Lídia. Només un d’ells es guanya la vida pintant quadres.

Una de les preguntes que es fa la novel·la és: fins a quin punt estem disposats a defensar les nostres vocacions? En Santi, tot i que és un dels nois que té més talent, considera que hi ha artistes que ho poden fer molt millor que ell, i que per ser feliç no li cal dedicar-se a l’art. La Lídia dissenya estampats de roba de casa, i d’aquesta manera satisfà la seva pulsió creativa.

L’Ada s’acaba dedicant a la crítica.

Ella arrossega els traumes de la infància durant tota la vida i la seva història és, en bona part, la d’algú que és incapaç d’estimar -tot i que em reservo alguna sorpresa que no puc avançar-. Volia un personatge que es dediqués a la crítica d’art per confrontar-ho amb la visió de l’artista. És molt fàcil dir que s’han d’acceptar les crítiques... però un artista es deixa la pell en cada obra.

Per arribar a una obra mestra cal fer obres mediocres. És inevitable.

Jo penso el mateix. Sempre que acabo un llibre estic molt contenta, però quan fa unes setmanes que l’he entregat penso que la pròxima vegada ho faré millor.

Hi ha un passatge de la novel·la en què en Mateu demana a l’Ada que l’ajudi a triar entre les obres que ha fet per a una exposició que ha d’inaugurar a Barcelona. De les dinou pintures que veu només en “salva” vuit, però en Mateu les exposa totes.

A l’Ada l’acabo redimint -com m’ha passat amb personatges d’altres novel·les- i al final és ella qui ajuda en Mateu a vendre quatre dels quadres més cars de l’exposició. Gràcies a això ell pot anar-se’n de viatge per l’Amèrica del Sud i tornar a recuperar l’entusiasme per la pintura.

Ens queda parlar d’en Marc.

Per a mi, ell és l’autèntic protagonista de la novel·la. Té un talent claríssim i un entorn familiar favorable. També és ambiciós. Però passa una cosa inesperada que l’obliga a replantejar-s’ho tot i pren una decisió valenta: renunciar a la vocació artística. Persistir en la teva vocació pot ser tan heroic com renunciar-hi.

En el teu cas, com va anar? Vas publicar el primer llibre amb 24 anys, Arriben els ocells de nit (1985), però no va ser fins al 2001 que vas començar a publicar amb regularitat.

Des de molt petita vaig tenir clar que em volia dedicar a escriure. Així i tot, mai vaig pensar que em podria guanyar la vida fent novel·les. Per això vaig estudiar periodisme, i vaig tirar durant molts anys pensant que podia compaginar la ràdio amb les novel·les.

39 + 1 et va esperonar a fer el canvi.

Va ser com si algú em premés un botó i em digués: ara és el moment. Si no m’hagués decidit a fer el pas no seria tan feliç com ara.

Els vells amics comença amb un viatge esplendorós a París que més endavant tornes a explicar.

Cada capítol de la primera part del llibre es fixa en relacions bilaterals mentre, de resquitllada, apareixen els altres amics. A la segona part em centro en els dos amics que acaben sent matrimoni. Per explicar com són les coses entre ells i com es deterioren necessitava anar a l’escenari on començava tot, París. En aquells moments eren joves, tots volien ser artistes i eren en un escenari que aquella generació tenia mitificat.

El motiu del seu viatge és una retrospectiva de Paul Gauguin.

És un pintor prou conegut i va tenir una vida interessantíssima. Ell tenia dona i cinc fills, i era agent de borsa, fins que un bon dia se li va girar el cervell i ho va deixar tot per dedicar-se a la seva autèntica passió, la pintura.

Després d’una temporada a la Bretanya va anar a Martinica i Tahití, on va pintar la majoria d’obres mestres.

Gauguin se’n va acabar sortint perquè va arriscar. En l’art, els grans resultats s’aconsegueixen així.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT