A qui hem de trucar perquè ens salvi de la nostàlgia?

Quan es va estrenar Els caçafantasmes el 1984, no crec que cap dels implicats en el film, començant pels seus protagonistes Bill Murray i Dan Aykroyd, s’esperessin que, quaranta anys després, la barreja entre comèdia i acció sobrenatural encara donaria senyals de vida. Però aquí els tenim, posant-se una altra vegada la granota de treball amb entusiasme desigual i compartint pla amb els actors joves que van conèixer a Cazafantasmas: més enllá. Com aquella, Cazafantasmas: Imperio helado tria sempre la ruta més plàcida del fan service, oferint miratges de novetat, com ara l’afecte quasi romàntic que neix entre el personatge de Mckenna Grace i l’espectre d’una adolescent, a més d'un gran reciclatge d’idees.

Lluny, molt lluny de l’energia i el genuí sentit de la meravella del seu debut amb el film d’animació Monster house, el director Gil Kenan busca la fórmula per acontentar tant el públic veterà com la generació que ha tingut el seu primer ensurt amb Stranger things. De fet, en teoria aquesta és una pel·lícula feta a mida per a mi, un home cis hetero que de petit xalava amb el blockbuster d’Ivan Reitman, esmorzava amb la versió en dibuixos animats i que tenia tota la línia de joguines de la franquícia. Però resulta que l’esperit de l’original el detecto més en la versió dirigida per Paul Feig el 2016, que potser no era gaire reeixida, però sí que tenia intenció de continuar un llegat sense fotocopiar-lo, passant el relleu a Kristen Wiig i Kate McKinnon, actrius que, com Murray i Aykroyd, es van formar a la institució del riure que és el programa Saturday night live. La bilis misògina que va rebre el repartiment femení ha quedat com un cas d’estudi de nostàlgia tòxica, que fa més por que qualsevol de les deïtats de l’inframon que causen estralls a Nova York.