Cultura 22/04/2021

Venècia i Sicília, dues maneres de menjar i investigar

Guido Brunetti i Salvo Montalbano, policies del nord i del sud d’Itàlia, respectivament, presenten tantes semblances com diferències a l’hora de seure a taula

5 min
En el primer episodi de la tretzena temporada, el comissari Montalbano defensa els immigrants.
Dossier Venècia i Sicília, dues maneres de menjar i investigar

Si existís una novel·la negra mediterrània com a tal –Carvalho, Guido Brunetti, Salvo Montalbano o Kostas Jaritos, però també el Fabio Montale de Jean-Claude Izzo, per exemple–, amb característiques contraposades amb una de nòrdica –la que escriuen des de Camilla Läckberg fins a Henning Mankell, Jo Nesbo, Stieg Larsson o Kati Hiekkapelto, per citar només uns quants autors–, potser un dels aspectes que cridarien més l’atenció –que criden més l’atenció, de fet– és la manera diferent que tenen d’acostar-se al menjar. I és que en alguns casos gairebé ni s’hi acosten: per exemple el Kurt Wallander de Mankell, que sembla que només viu de l’aire i del cafè, sense el qual, comenta sovint, “no seria possible la feina policial”.

No menystindré la cuina al voltant de la parella que formen Erika Falck i Patrik Hedström, el duo creat per Läckberg. Però el nord queda molt lluny, també culinàriament, i aquest modest lector s’estima més mantenir-se en latituds càlides: a l’hora de llegir, però sobretot a l’hora de cuinar i de menjar. 

Cada personatge és un món i, en conseqüència, una cuina. La denominació d’origen mediterrània encaixa poc més que amb els elements bàsics per jugar als fogons per transformar-los: hortalisses, fruites, fruits secs, llavors, llegums, patates, cereals integrals, pans, herbes, espècies, peix, marisc, oli d’oliva verge extra i, esclar, vi. A partir d’aquí, però, la varietat de resultats és enorme.

Pepe Carvalho ja ha sigut revisitat amb més amplitud en el text anterior. No és un caprici de nacionalisme barceloní d’aquest cronista. Però l’aposta de Manuel Vázquez Montalbán per la fusió entre gastronomia i literatura mal etiquetada negra és molt diferent de la de Maigret, Guido Brunetti –el comissari de la Questura di Venezia creat per Donna Leon– i fins i tot Salvo Montalbano –el de Vigata (Porto Empedocle), amb què Andrea Camilleri va retre homenatge a MVM. 

Deixant de banda Maigret, de passada també comentat en aquest mateix especial, a les línies següents tractaré d’aclarir les diferències que hi ha entre els dos italians, Brunetti i Montalbano, un del nord i l’altre del sud. Perquè quan seuen a la taula com a manera de relacionar-se amb el món –i com a manera d’escoltar les palpitacions de les seves investigacions– demostren que sí, que el Mediterrani és real, en termes generals, i que la veritable invenció és Itàlia, que si existeix més enllà dels passaports tan sols és perquè “la vida és una combinació de màgia i pasta”, que deia Fellini, i que recorre la bota des de Milà, Torí i Venècia fins a Sicília.

Després de 19 novel·les de Brunetti, el 2010 Donna Leon va publicar un llibre de receptes dels plats que el comissari menja, no només els que cuina la seva dona, Paola, sinó els de la seva mare, i també dels nombrosos bars i restaurants que visita. Amb la seva amiga Roberta Pianaro, una veneciana de tota la vida, cuinera casolana, Leon va preparar El sabor de Venecia. A la mesa con Brunetti. Al pròleg, l’exitosa dama del crim nord-americana, que tot just acaba de publicar la trentena novel·la del comissari, explica –i això és una diferència notable amb Montalbán– que “Brunetti no és un gastrònom”. 

Té raó. Brunetti no té un paladar exclusivament refinat. És merament i poderosament venecià i, com a tal, assaboreix cada mos. Ja sigui a casa amb la Paola o en un bar, el comissari manté sempre el mateix ritme. Sempre troba temps per fer un cafè o prendre una grappa. “Al principi –escrivia Leon al pròleg–, la resposta dels lectors em va sorprendre, ja que no hi havia res intencionat sobre la col·locació dels àpats als llibres. Aquestes novel·les tracten fins a un cert punt la vida familiar a Venècia, i aquesta era la manera com havia observat que els venecians menjaven. Tot i que molts italians han llegit els llibres i me’ls han comentat al llarg dels anys, ningú no ha mencionat mai la presència del menjar: per a ells, i per a mi, els menjars de Brunetti són simplement una part de la cultura”. 

El lector/cuiner hi troba els secrets d’un dels plats preferits del comissari (penne rigate), el famós pastís de poma de la seva dona –Paola–, una recepta de lasanya de la mare del policia i fins i tot el menjar preferit de Donna Leon (risotto di zucca). El tast venecià està garantit. I per no deixar Fellini com a mentider, també hi ha la recepta de les orecchiette amb espàrrecs, encara més estimat per Brunetti que el penne rigate, tot i que les orecchiette són originàries de la Pulla, al sud del país.

El lector/cuiner hi troba els secrets d’un dels plats preferits del comissari (penne rigate), el famós pastís de poma de la seva dona –Paola–, una recepta de lasanya de la mare del policia i fins i tot el menjar preferit de Donna Leon (risotto di zucca). El tast venecià està garantit. I per no deixar Fellini com a mentider, també hi ha la recepta de les orecchiette amb espàrrecs, encara més estimat per Brunetti que el penne rigate, tot i que les orecchiette són originàries de la Pulla, al sud del país.

Montalbano, per la seva banda, mostra no només una altra cuina –la de Venècia, més enllà de la pasta transnacional, està dominada per l’arròs; la de Sicília, pel peix, el marisc i l’albergínia–, sinó una personalitat molt diferent de la Brunetti i també, malgrat l’homenatge evident d’Andrea Camilleri a Vázquez Montalbán, de Carvalho. A El gos de terracota, el comissari confessa que la seva militància és més a prop de la de Maigret que no pas de la del detectiu de la Rambla. “Li agradava menjar sol, gaudir del mos en silenci; entre els molts vincles que l’unien a Livia [Burlando, la seva nòvia] també hi havia aquest, el de no dir res quan menjava. Va pensar que en qüestió de gustos estava més proper a Maigret que no pas a Pepe Carvalho, el protagonista de les novel·les de Montalbán”. 

En el mateix llibre també es destaca un altre dels elements del gust de Montalbano, que en aquesta ocasió sí que l’emparenta amb Carvalho: les ganes que el sorprenguin, cosa que tan bé aconsegueix la seva assistenta, Adelina, la dona que li cuina regularment perquè cada nit es trobi a la nevera alguna opció per alimentar l’esperit i la imaginació, que en el fons és el que fa quan menja. 

Com en el cas de Carvalho i Brunetti, Montalbano també té el seu llibre de cuina, I segreti della tavola di Montalbano. Le ricette di Andrea Camilleri.

En la impossibilitat que els lectors puguin menjar un dia a Venècia, un altre a Vigata –a la trattoria San Calogero, on ho fa sovint o gairebé cada dia el comissari Slavo Montalbano– i un altre a la Barcelona de Carvalho, el recurs és llegir les seves aventures i cuinar els plats que s’hi descriuen. Digue’m què llegeixes i et diré què menges i, fins i tot, què imagines i què sents. 

Dossier Venècia i Sicília, dues maneres de menjar i investigar
Vés a l’ÍNDEX
stats