L’educació és una eina clau, no només per millorar el futur professional d’un mateix, sinó també per créixer individualment i com a societat. Perquè no només és un mecanisme de transmissió de coneixements, també és una eina per formar ciutadans que participin i col·laborin en la construcció del projecte comú del país. Per això aquí és un dret i hi ha una xarxa pública per garantir-la. I per això és lògic que la Maria, set companys seus i les seves famílies hagin lluitat per garantir-se-la com més temps millor. Lògic, però no per això menys valent ni menys extraordinari. La Maria, que pateix un trastorn de l’espectre autista, ha volgut lluitar amb els seus companys i famílies pel seu dret a continuar en un centre d’educació especial tant de temps com sigui possible, i una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els ha donat la raó.
La clau de la qüestió és l’expressió "fins a". La llei orgànica d’educació espanyola i el decret català que la desplega estableixen que "en els centres d'educació especial els alumnes poden estar escolaritzats fins als 21 anys". Però això el Govern ho interpretava de tal manera que, si un alumne havia de fer els 21 anys durant l’any en què s’acabava un curs, ja quedava descartat. En alguns casos això afectava joves de 19 anys. Després de queixes i requeriments infructuosos, les vuit famílies van dur el cas als tribunals i han acabat guanyant.
Pot semblar una victòria petita, però no ho és per als alumnes dels centres d’educació especial, que podran continuar aprenent i desenvolupant-se amb l’ajuda de professionals durant més temps. També és una victòria exemplar. La Maria, els seus companys i les seves famílies valoren prou l’educació per lluitar per mantenir-la i millorar-la i, per tant, haurien de ser un exemple per a tota la societat en general.
El Govern ha reaccionat adequadament a la sentència. Encara que només s’aplica als vuit alumnes que han dut el cas als tribunals, ha entès que establia un precedent, i a partir del curs que ve la conselleria d’Educació oferirà a les famílies que els alumnes puguin estudiar "fins al darrer dia dels 21 anys". Però també avisa que això implica que hi haurà menys places lliures per a alumnes nous, sobretot el curs que ve. I això és un problema que el Govern mateix hauria d’abordar i solucionar tan aviat com fos possible. No pot ser que garantir els drets d’uns joves en perjudiqui uns altres.
El pare de la Maria –que també és l’advocat que ha dut el cas–, Pablo Feu, denuncia que quan s’acaba l’etapa educativa sovint comença per a aquests joves "una època que s'assimila més a l'asil que al desenvolupament". Però no són peces descartables de la nostra societat, sinó que en són membres, i hauríem de trobar una fórmula, més enllà de les fundacions que munten famílies d’afectats, perquè això no sigui així. Aquest també és un altre repte pendent que ens haurem de plantejar com a societat.
