L'abisme de l'esportista retirat: "És important fer trucades quan encara te les agafen"

BarcelonaUn futbolista mediàtic acabat de retirar li va explicar al seu psicòleg una de les preocupacions que tenia després de penjar les botes: s'havia passat la vida viatjant, agafant avions i dormint en hotels i ara s'adonava que no sabia ni com comprar un bitllet d'avió. Fins aleshores, mai s'havia hagut de preocupar per la logística quan viatjava perquè els treballadors del seu club sempre li havien donat tot fet. Tenir complicacions per realitzar una acció com comprar un bitllet d'avió el feia sentir, en certa manera, inútil. I el preocupava.

"Algun futbolista retirat et diu que ell només sap jugar a futbol. I això és mentida", explica a l'ARA el psicòleg esportiu Jaume Martí. "Els esportistes professionals tenen diverses competències desenvolupades gràcies a l'esport que busquen les empreses, com la capacitat d'esforç, la disciplina i tenir uns objectius clars", afegeix. Què fer amb la vida professional una vegada et retires quan encara no has arribat als 40 anys és una de les principals preocupacions dels esportistes, però encara hi ha una de més fotuda. Què fer amb la vida, en general. "En molts casos apareixen les depressions, pateixen una crisi existencial. Confons la teva persona amb la teva professió a causa del reconeixement social i la teva professió, en realitat, és una anècdota", assegura el director de Psicosport Barcelona.

No tot és negre. Jessica Vall (Barcelona, 1988) em demana 15 minuts de cortesia respecte a l'hora que hem quedat per trucar-nos perquè està a la piscina, ocupada amb les nedadores d'entre 13 i 15 anys del seu campus a l'Aragó. "És estrany perquè serà la primera vegada que començarà una nova temporada i no hi seré [va anunciar la retirada el passat hivern]. Abans arribava el setembre i et marcaves uns objectius esportius il·lusionants. Ara no existeixen –admet–. Però aquests objectius enguany me'ls he intentat marcar en l'àmbit personal per sentir-me il·lusionada", conclou. El més important ara mateix és el seu embaràs.

"Quan vaig decidir fer un pas al costat també vaig decidir que les coses que m'havia ensenyat l'esport les volia transmetre", relata. Per això Vall, que va estudiar biologia humana durant la seva carrera a les piscines olímpiques, ha creat una empresa, FWA, amb la qual està organitzant el seu campus. Ha notat el buit després de la retirada? "No m'ha passat, però sé que em passarà. De moment, no he trobat a faltar la competició, sobretot pel que fa a la gestió de la pressió. Tinc massa present encara la part negativa del camí", confessa. Però aquest estiu hi ha hagut Mundial i algunes coses s'han remogut a dins seu. "Veient-lo, pensava: «Que bé hauria estat gaudir presencialment de les medalles de waterpolo abans de competir jo a la natació»".

Recorda quan va anar a l'habitació de la seva amiga Ona Carbonell durant el Mundial de Kazan del 2015 per tocar les medalles de plata i bronze de la nedadora de sincronitzada com a part d'una mena de ritual d'inspiració. Va funcionar. A Rússia, dies després, Jessica Vall va guanyar la medalla de bronze en els 200 metres braça. "Ràpidament, apareix el pensament de l'esforç que suposa estar allà entre les millors", reconeix tornant a referir-se al fet de veure-ho per la televisió. L'embaràs l'ha incentivat a fer una pausa a l'hora de nedar, encara que sigui per simple plaer, però des de la seva retirada ha començat a aprendre a jugar a tenis.

Dedicar temps a la salut mental

"Sempre he estat fent esport; no sé estar sense fer esport", sentència l'exatleta Carmen Sánchez (Mollet del Vallès, 1990). "Però ara busco salut mental. Abans, quan era professional, anava a psicòlegs, però a la consulta buscava millorar el meu rendiment esportiu. Ara estic fent teràpia enfocada a mi i de forma més relaxada. Ara soc la Carmen i ja està. Abans era la Carmen, la velocista –explica–. Els últims anys de la seva carrera esportiva no van ser fàcils i va patir una depressió. "Si no rendeixes, no veus diners en un esport minoritari. Tot se'm va fer una bola molt gran", confessa.

Aquest hivern, poc després de retirar-se de l'atletisme, Sánchez es va trencar el menisc i el lligament encreuat del genoll dret. Ara ja està en una fase avançada de la recuperació. "Encara estic en el procés de saber què fer la resta de la meva vida laboral, però de moment gaudeixo de seguir lligada al món de l'esport. He buscat una feina que encaixa amb mi i amb un horari que em permet flexibilitat a l'hora d'anar a entrenar. El calendari abans no el decidia jo", exposa.

Seguir al club de la teva vida

Una mica més d'experiència en el fet d'estar retirat –ho va fer l'estiu del 2022– en té Daniel López Pinedo (Barcelona, 1980), el porter de la selecció espanyola de waterpolo de les últimes dues dècades. "Ara vaig més estressat que quan era esportista!" exclama per començar la conversa amb l'ARA. Ha passat de la piscina a l'oficina, però s'ha quedat al club de la seva vida, el Club Natació Atlètic Barceloneta. Treballa en el departament de relacions laborals després d'haver-se format acadèmicament durant la seva carrera. "Vaig jugar el meu últim partit a la final a vuit de la Champions a Belgrad i dues setmanes després ja estava treballant a l'oficina. Si t'agafes un any sabàtic et poden entrar els dubtes i perds la rutina. A mi, al que més em va costar adaptar-me és al cap de setmana. Li deia a la meva dona: «Ara en què inverteixo el temps?»". Aquest problema ja el té solucionat. La piscina i la muntanya són les seves aliades.

Retirar-se a l'Índia

Qui porta més temps retirat dels protagonistes d'aquest reportatge és Jofre Mateu (Alpicat, 1980), exfutbolista del Barça, l'Espanyol i el Girona, entre altres equips. La seva carrera esportiva la va acabar el 2016 a la Superlliga de l'Índia. Concretament, al Goa. "No vaig notar el buit de la retirada. Va ser una decisió esperada que vaig tenir molt temps per meditar-la. A l'Índia les coses funcionaven diferent, ja no era tan professional i durant una part de l'any no jugàvem", explica. Des d'allà va començar a col·laborar amb mitjans de comunicació d'aquí, una feina que ha anat a més fins al dia d'avui, quan se'l pot veure habitualment a la televisió i a la ràdio comentant i analitzant partits. Ell no va notar el buit emocional i ha trobat sortides laborals, però va comprovar com "els clubs deixen desemparats els jugadors retirats". Per això, quan va entrar a l'Agrupació Barça Jugadors, la seva inquietud principal va ser ajudar a fer que tots ells tinguin un futur.

"Està comprovat que un esportista mediàtic desapareix del mapa en tres mesos", informa el psicòleg Jaume Martí, un dels responsables de l'associació sense ànim de lucre 6TMA, la qual intenta ajudar l'esportista quan es retira. "No han d'esperar que arribi el final de la seva carrera per pensar en el futur laboral, ho han de fer amb molta antelació. Els esportistes professionals tenen molts contactes. Però, quan es retiren, és possible que truquin a aquests contactes i ja no els agafin el telèfon. És important fer les trucades quan encara te l'agafen. Per què? Per trobar feina!"