Gil Manzano i la torrada de Murphy

Gil Manzano és aquell tipus d’àrbitre que amb la cara ja paga: altiu, arrogant, inaccessible i amb una tendència patològica a expulsar qui abans ha estat traient de polleguera. Si, a sobre, l’emparellen amb Del Cerro Grande al VAR, els queda un duet molt prometedor que posarà a prova la paciència del més tranquil del vestidor, encara que tingui orxata a les venes i es digui Frenkie de Jong. Amb la designació d’aquest tàndem estel·lar, el Comitè Tècnic d’Àrbitres va signar tota una declaració d’intencions dirigida al Barça en una setmana molt complicada per a Florentino Pérez. En general, les teories conspiranoiques fan molta mandra, però, en aquest cas concret, és molt difícil empassar-se que l’elecció va ser una coincidència. El vestidor blaugrana sabia tot això quan saltava a la gespa d’Anoeta. 

“No estic decebut amb l’àrbitre perquè sé que és així”, va dir Hansi Flick després de consumar-se la derrota. I també va preguntar-nos als periodistes, molt murri, si el paio del VAR era el mateix que la temporada passada li havia anul·lat un gol a Lewandowski: el déjà-vu amb el fora de joc del taló de Lamine Yamal era massa capciós. El còctel arbitral d’Anoeta va condensar tot allò que més nerviós ha posat el tècnic alemany des del seu aterratge l’estiu del 2024: la sensació d’injustícia que li va deixar la punta del peu polonesa condemnada per Del Cerro, el criteri absurd de Gil Manzano que va expulsar-lo contra el Girona i la incapacitat d’alguns quarts àrbitres per dialogar. La tensió es mastegava amb una actuació sibil·lina que va magnificar la frustració del Barça, que, tot sigui dit, hauria pogut golejar el rival sense tenir en compte l’ombra de les mans negres. 

El Barça no va perdre per culpa de les batzegades interessades del Comitè Tècnic d’Àrbitres. L’equip va caure davant la Reial Societat perquè va fallar ocasions molt clares i va cometre errades en defensa impròpies d’un campió de Lliga. Ja ho deia Pep Guardiola: el Barça no es pot permetre el luxe de deixar en mans de l’atzar el que pugui passar en un partit. Amb els pitjors col·legiats comandant la nau i en un camp que provoca empatxos com si s’hagués de digerir ciment, s’ha de ser perfecte i l’equip de Flick, per molt que excel·lís amb la pilota als peus, no ho va ser en els moments clau. En la ratxa d’onze triomfs consecutius havien guanyat partits que s'havien merescut perdre, i a Anoeta la torrada de Murphy va imposar-se. I no, aquesta vegada no va caldre que Gil Manzano i Del Cerro fossin decisius.