Esports 27/02/2021

El Barça es nega a tirar la tovallola (0-2)

Una versió més valenta de l’equip de Koeman recupera l’optimisme i abaixa els fums del Sevilla malgrat les baixes en defensa (0-2)

4 min
Dembélé, celebrant el 0-1 al camp del Sevilla
Disponible en:

BarcelonaMalgrat haver quedat atrapat a la cantonada del ring, colpejat pels rivals i amb dolor a tot el cos, el Barça es nega a tirar la tovallola. Si cal caure, Ronald Koeman ha decidit per fi que serà atacant, valent. En una demostració de coratge, el Barça va tallar les ales a un Sevilla que arribava en forma al partit, deixant-lo lluny en la classificació (0-2). I, de passada, enviava una advertència a l’equip de Lopetegui: si ja es veia a la final de Copa, serà millor que sigui prudent i esperi al partit de tornada de les semifinals. El Barça va saber jugar bé de sortida i patir al final, quan va perdre per lesió Dest i Araujo. L'alegria no va ser completa. 

Koeman va ser valent i va demostrar que s'ha passat els últims dies trencant-se les banyes per sorprendre Julen Lopetegui. I, de retruc, ajudar els seus futbolistes. Però en l’època del Big Data, en què tot sembla classificat i explicat amb estadístiques, el cap continua tenint un paper clau. I el Barça s’havia de llepar les ferides dels últims partits, començar a oblidar les decepcions del PSG i del Cadis, i centrar-se en el futur. No donar tantes voltes a les errades del passat recent i concentrar-se més en el joc. Abaixant els fums d’un Sevilla que seguia una gran ratxa de resultats, el Barça persegueix el tren de la Lliga per l’andana de l’estació, intentant pujar a l'últim vagó abans que sigui massa tard. I, de passada, s’il·lusiona amb la Copa.

De fet, en ben poques coses es va assemblar el Barça que va perdre al Sánchez Pizjuán a la Copa amb aquest que va ser capaç de fer perdre els papers a un Sevilla que, al descans, no havia aconseguit xutar ni un sol cop a porteria. Poca broma, el club andalús feia una dècada que sempre xutava com a mínim un cop a porteria després dels primers 45 minuts, però es va trobar una versió agressiva del Barça. Si fins ara Koeman sempre havia optat per ser prudent quan arribava un partit important, en aquesta ocasió va decidir sortir a atacar. Com si fent caure el mur del Sevilla, també s'espolsés de sobre els dubtes i les pors que han marcat una bona part del seu periple aquesta temporada.

Malgrat jugar amb tres centrals –Piqué, Lenglet i Mingueza–, el Barça va sortir a menjar-se el rival. Com a joc col·lectiu, el futbol permet a futbolistes que ho passaven malament, com Busquets, millorar l'autoestima gràcies al nou ecosistema creat per Koeman, amb Sergiño Dest atacant per la dreta, Messi per tot arreu i Dembélé com a fals nou. Lenglet, l’home que no fa tant plorava per haver comès un penal a l'últim minut, va jugar amb el cap alt ben acompanyat per Piqué i un Mingueza cada cop més consolidat. Dest, el jugador maltractat per Mbappé a la Champions, va fer seva la banda dreta i es va quedar a pocs centímetres de marcar a la segona part. I Dembélé, amb llibertat i metres per córrer, es va poder estrenar per fi com a golejador aquest 2021, després d’una dolça assistència de Messi. L’argentí, sense defugir el cos a cos amb un rival molt físic, continua ampliant les seves estadístiques de gols i assistències com qui no vol la cosa. El Messi del 2021 no és tan determinant com el del 2011, però malgrat jugar enfadat i moix, continua portant la veu cantant. Ningú té la capacitat individual de canviar el guió d’un partit com ell.

Però aquest Barça engrescador no va aconseguir deixar de cometre el mateix pecat de tota la temporada: perdonar. A la primera part el Sevilla, ofegat, va sobreviure com va poder. A la segona Messi, Dembélé i Dest van continuar desaprofitant ocasions davant de Yasinne Bounou. I Lopetegui, que va remoure l’equip dos cops amb canvis tant d’homes com de dibuix tàctic, va aconseguir amb un munt de sort arribar viu al final d’un partit que hauria d’haver estat bufar i fer ampolles per a un Barça molt superior. A mesura que s’acostava el final del partit, els vells fantasmes del passat van tornar a planar sobre l’àrea de Ter Stegen, que va veure com En-Nesyri aconseguia marcar a 10 minuts del final, tot i que abans s’havia aprofitat d’un control amb la mà que indultava una defensa cada cop més castigada. En part, perquè Piqué, cansat, s’havia retirat del terreny de joc. I el que havia de ser la gran notícia, la tornada al terreny de joc de Ronald Araujo, es va convertir en un nou maldecap per a Koeman perquè el jove central uruguaià va durar tan sols quinze minuts sobre la gespa i es va tornar a trencar. També Pedri va acabar tocat, després de deixar-se la pell sobre la gespa.

Però, a diferència del partit contra el Cadis, el Barça va saber marcar el segon gol abans que no fos massa tard. I va ser Messi, esclar. El geni que sempre hi és, ara caminant, ara corrent. Entenent el joc millor que ningú. Altres jugadors s’haurien limitat a defensar el 0-1 però Messi sabia que calia marcar el segon per tornar a canviar l’estat d’ànim del barcelonisme. Potser no arribaran títols, però si cal caure, que sigui amb dignitat. Els patiments dels últims minuts no poden eclipsar la gran primera part jugada a Sevilla. Feia falta una actuació com aquesta. Tant als jugadors com als aficionats. I a Koeman, esclar.

stats