Els mètodes mafiosos de Trump
Del “calla, porqueta” a una periodista per fer una pregunta incòmoda, a la defensa d’un príncep autoritari i la banalització de l’assassinat d’un periodista dissident. Aquesta setmana, Donald Trump ha tornat a exhibir mètodes mafiosos. De fet, aquestes pràctiques ja s’han convertit en un tret definitori del seu segon mandat presidencial.
Trump exerceix el poder mitjançant la intimidació pública, l’insult i la humiliació. Castiga a qui el qüestiona –periodistes i polítics, fins i tot del seu propi partit– i premia la lleialtat personal. Aquesta conducta es complementa amb formes d’extorsió, directes o tàcites, com les que ha exercit sobre universitats, empreses i polítics crítics, així com amb la protecció de figures poderoses que li fan la gara-gara i el “reguen” amb diners, a ell i a la seva família.
Aquest dimarts, al Despatx Oval, va atacar la reportera de la televisió ABC Mary Bruce després que preguntés al príncep saudita, Mohammed bin Salman, per l’assassinat del columnista del Washington Post, Jamal Khashoggi. Trump va defensar immediatament el seu convidat, a qui va qualificar de “gran amic i persona molt respectada” –malgrat que la CIA hagi conclòs que l’hereu de la monarquia saudita havia ordenat la mort de Khashoggi–, i va carregar contra Bruce. “Ets una periodista terrible”, va dir-li, després d’assegurar que el columnista assassinat era una figura “extremadament polèmica” i que, tant si agrada com si no, “són coses que passen”.
Aquesta interacció va arribar dies després que, a bord de l’Air Force One, Trump hagués interromput Catherine Lucey, corresponsal de Bloomberg, amb l’insult de “porqueta”, quan intentava preguntar sobre els arxius del difunt empresari i depredador sexual Jeffrey Epstein. Els seus insults i desqualificacions –sovint dirigits a dones, mostrant un patró de misogínia– no són incidents aïllats, sinó part del seu modus operandi. El seu estil no respon a una excentricitat temperamental ni a la franquesa que agrada als seus seguidors, sinó a una lògica reconeixible: la d’un cap mafiós que exigeix lleialtat i castiga la discrepància.
Amenaces i xantatges
Moltes empreses i països han acabat cedint davant aquest lideratge. Les seves amenaces –aranzels, regulacions contràries als seus interessos i retirada d’ajudes estatals– han provocat gestos d'homenatge: obsequis de luxe, com una placa d’or o un rellotge Rolex, i fins i tot inversions multimilionàries, tot per guanyar el seu favor i assegurar-se un tracte favorable.
El comportament de Trump evidencia tics autoritaris, tot i que no se'l pot qualificar d’autoritari en el sentit clàssic. L’autoritarisme, com definia el politòleg estatunidenc Robert Dahl, es caracteritza per un poder concentrat en un líder que limita la participació política, debilita els mecanismes de control institucional i busca la submissió –un règim que Espanya ha recordat, i alguns han blanquejat, aquesta setmana als 50 anys de la mort de Franco.
Tanmateix, aquesta manera de fer, pròpia de caps mafiosos, basada en la demagògia, la demonització dels opositors i el menyspreu pels controls institucionals –manifest en els seus atacs a la premsa lliure i al poder judicial, i l’erosió dels processos democràtics– encaixen millor en el concepte d’autoritarisme competitiu definit pels politòlegs Steven Levitsky i Lucan A. Way. Aquests líders autoritaris competitius mantenen formes democràtiques en aparença, però debiliten sistemàticament els mecanismes que protegeixen la llibertat política. I això és el que fa Trump dia rere dia, sense complexos i amb menys restriccions que mai.
