Camions sense matrícula i fosses sense registre: el règim iranià fa desaparèixer els cadàvers
Aturades les manifestacions, diverses ONG denuncien que el nombre de morts per la repressió és de desenes de milers
BeirutCamions sense matrícula descarreguen cossos de nit. Els cementiris reben ordres d'obrir fosses sense registre. Famílies signen documents de silenci per recuperar els seus fills. Així descriuen metges, empleats de morgue i treballadors funeraris el dispositiu que, segons múltiples investigacions, ha acompanyat la repressió de les protestes a l'Iran a principis de gener. La xifra que emergeix, més de 30.000 morts en pocs dies, convertiria aquest episodi en la massacre més greu des de la revolució islàmica del 1979. El règim ho nega, però les evidències s'acumulen.
Les protestes, que van començar a finals de desembre pel deteriorament econòmic, aviat es van transformar en un moviment contra l'aparell de la República Islàmica. El 8 i 9 de gener van marcar el punt de màxima mobilització, amb concentracions massives a Teheran, Mashhad, Isfahan i desenes de ciutats intermèdies. Organitzacions de drets humans sostenen que les forces de seguretat van respondre disparant directament contra els manifestants. Les protestes s'han extingit, per ara. Però el debat se centra en quants van morir i on són.
The Guardian ha publicat una investigació basada en testimonis de personal sanitari que descriu hospitals saturats i cossos retirats per les forces de seguretat abans del seu registre oficial. El mitjà digital Iran International, amb seu fora del país, afirma que documents interns eleven la xifra a més de 36.500 morts només entre el 8 i 9 de gener. Reuters ha recollit denúncies d'experts de les Nacions Unides sobre ferits detinguts en hospitals i pressió a familiars per recuperar cossos sota condicions de silenci. L'agència AP assenyala que la verificació independent ha estat obstaculitzada per una apagada gairebé total d'internet durant tres setmanes.
Human Rights Activists News Agency (HRANA), una organització amb una extensa xarxa de fonts dins de l'Iran, afirma haver confirmat 6.126 morts, inclosos 5.777 manifestants, 86 menors, 214 membres de les forces de seguretat i 49 transeünts. Però afegeix que continua investigant uns altres 17.091 possibles fets luctuosos encara no verificats. HRANA xifra, a més, en 41.880 els arrests des de l'inici de les protestes i denuncia una “onada contínua de detencions, intimidació i control del relat públic”. L'organització acusa les forces de seguretat d'irrompre en hospitals per localitzar ferits i arrestar-los, cosa que genera noves preocupacions sobre l'accés a l'atenció mèdica. Una altra ONG, Iran Human Rights, amb seu a Noruega, documenta almenys 3.428 manifestants morts i adverteix que el balanç final podria arribar als 25.000.
Davant d'aquestes xifres, les autoritats iranianes han publicat el seu primer balanç oficial de 3.117 morts, la majoria –segons la seva versió– membres de les forces de seguretat i civils assassinats per “esvalotadors”. El govern acusa els mitjans estrangers de fabricar xifres per justificar una campanya internacional contra l'Iran. La diferència entre ambdues versions és enorme i, sense observadors independents, les xifres de víctimes s'han polititzat.
Noms que no es poden pronunciar
Els testimonis que aconsegueixen sortir del país descriuen el mateix patró: cossos retirats sense documentació, enterraments nocturns sense identificació, certificats de defunció sense causa detallada i advertències explícites a familiars perquè no parlin amb periodistes. En alguns casos, s'haurien exigit pagaments per recuperar els cadàvers. Activistes iranians a l'exili denuncien que el règim dels aiatol·làs està impedint que les víctimes es converteixin en símbol col·lectiu. Sense noms, no hi ha memòria compartida.
La pràctica no és nova. El 1988, milers de presoners polítics van ser executats i enterrats en fosses comunes la ubicació de les quals continua sent incerta. Aquella massacre mai no va ser investigada. Avui, els defensors de drets humans assenyalen un patró similar: fer desaparèixer els cossos per esborrar les proves. La diferència és que ara existeixen vídeos, llistes de noms i documents filtrats que circulen fora del control de Teheran. La repressió ja no es limita als carrers, també es lliura en el terreny de la informació.
Per a les famílies, la incertesa és el càstig més prolongat. No obtenen confirmació oficial, només silenci administratiu. Pares que recorren hospitals i comissaries sense respostes. Mares que reben una trucada indicant on recollir un cos sota la condició de no organitzar funerals públics.
La resposta internacional ha estat, fins ara, prudent. Les Nacions Unides han demanat accés independent per investigar. La Unió Europea debat noves sancions contra responsables de seguretat. Washington ha endurit el seu discurs, qualificant els informes de “creïbles i extremadament greus”. La crisi se superposa a un context ja tens entre els Estats Units i l'Iran per l'estancament de l'acord nuclear i els enfrontaments directes o indirectes a la regió.
La magnitud de la repressió podria traduir-se en més pressió diplomàtica o mesures de força en els mesos vinents. Teheran, per la seva banda, adverteix que qualsevol intervenció externa serà resposta “en tots els fronts”. A l'Iran, la lluita ja no és únicament pels carrers que avui han quedat en silenci. És pels noms que encara no es poden pronunciar.
