Guia per entendre què es juguen les potències en la guerra entre Israel i Palestina

Les repercussions són globals: el que passa a Palestina mai es queda a Palestina

7 min
.ffff

BarcelonaFora del focus internacional des de fa anys, l’atac sense precedents de Hamàs contra Israel de fa una setmana ha tornat a posar el conflicte entre Israel i els palestins en el centre de l’actualitat. El que passa a Palestina mai es queda a Palestina: les repercussions són globals. Les aliances són fluïdes i contradictòries, i hi ha massa grisos. Els palestins no són un bloc, els països àrabs tampoc i una cosa és el que diuen sobre la causa palestina i l’altra el que fan. Israel és aliat dels Estats Units però depèn de Rússia (que manté el règim sirià), que alhora s’ha aliat amb l’Iran, enemic dels saudites, que són aliats de Washington. La lògica de blocs no funciona. Benvinguts al Pròxim Orient.

1.
Israel
Una imatge de Benjamin Netanyahu, en una pancarta, durant una manifestació en contra seva.

El govern de Benjamin Netanyahu, una coalició de la dreta i la ultradreta, havia portat Israel a una situació de crisi política i polarització interna sense precedents, per la seva polèmica reforma judicial i les concessions als partits ultrareligiosos. La ruptura interna era tan profunda que reservistes de la força aèria i les forces especials van rebutjar la instrucció militar. Alhora tots els esforços dels serveis d’espionatge se centraven en assolir un acord històric de normalització de relacions amb l’Aràbia Saudita. I tot el pes de les forces de seguretat se centrava a reprimir els palestins de Cisjordània, que protestaven contra els nous assentaments. Amb els ulls posats en aquests focus, el poderós aparell de seguretat israelià no va veure venir l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, el pitjor que ha patit a mans d’un grup palestí. Netanyahu ha creat un govern d’unitat per conduir la revenja contra Gaza, però continua sent molt impopular i, si s’empantana en una ofensiva terrestre, podria ser el final de la seva llarga carrera.

2.
Territoris ocupats palestins
Un palestí emmascarat que porta una diadema Fatah pren part en una manifestació per 48è aniversari de la fundació del moviment Fatah, a la ciutat de Gaza/ REUTERS/ Mohammed Salem

L’atac de Hamàs ha unificat els palestins, almenys temporalment. La divisió era profunda: Fatah es desgastava fent de policia d’Israel a Cisjordània; i Hamàs, aïllat dins la franja de Gaza, semblava també sota control. De fet, no s’havia sumat a l’última ofensiva de la Jihad Islàmica, que fa uns mesos va llançar centenars de coets des de la Franja. Decebuts amb uns i altres, joves palestins formaven noves organitzacions de lluita armada, com el Cau del Lleó, a Nablus, fora de la disciplina dels partits tradicionals. L’atac de Hamàs va suposar un cop tan fort contra Israel que totes les faccions palestines l’han justificat i celebrat. Però Fatah tem que la popularitat de Hamàs precipiti la caiguda de l’octogenari president de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), Mahmud Abbas, que fa 14 anys que té el mandat caducat. Abbas no ha convocat eleccions perquè probablement les guanyaria Hamàs, com va passar el 2006, en unes eleccions netes que ni ell ni Israel ni les grans potències van acceptar. Alhora, l’ANP pot perdre el control de Cisjordània si els indiscriminats bombardejos israelians sobre Gaza desecadenen una altra intifada dels civils palestins o accions armades d’altres faccions, un cop s’ha esquerdat la imatge de la invencibilitat d’Israel.

3.
L'Aràbia Saudita
El príncep hereu saudita Mohammed bin Salman

En el marc dels Acords d’Abraham impulsats per Donald Trump, Israel havia d’acabar de reforçar la seva posició al Pròxim Orient normalitzant les relacions diplomàtiques i econòmiques amb països àrabs, de manera que a la regió només li quedés el seu arxienemic, l’Iran. Després de fer-ho amb Bahrain, els Emirats Àrabs o el Marroc, l’Aràbia Saudita havia de ser un pes pesat. Egipte i Jordània, que fa dècades van normalitzar les seves relacions amb Israel, veien amb bons ulls l'acord entre Tel Aviv i Riad. Però la guerra a Gaza ha engegat aquests plans a rodar. La qüestió palestina continua tenint pes al món àrab i els seus règims han de ser prudents: l’Aràbia Saudita, Kuwait, Qatar i Oman han assenyalat l’ocupació israeliana com a responsable de la violència, però s’han desmarcat de Hamàs.

4.
L’Iran
Dones iranianes cremant vels en protesta contra la mort d’Amini.

A través de la Guàrdia Revolucionària i la força Al-Quds, el règim dels aiatol·làs finança, arma i entrena Hamàs a Gaza i Hezbol·là al Líban per desestabilitzar Israel. El seu exèrcit és clau en l'estabilitat del règim iraquià i sirià. També col·labora amb altres milícies al Iemen, l’Iraq i Bahrain per tenir pes a la regió. Sembla ser que Teheran va participar en la planificació de l’atac del 7 d’octubre, però això no vol dir que Hamàs no actuï per iniciativa pròpia. Fins ara Teheran no ha volgut topar directament amb Israel, ni tan sols quan Tel-Aviv ha atacat les seves centrals nuclears. El país persa està immers en una greu crisi política amb la repressió del moviment Dona, Vida, Llibertat, i econòmica, a causa de les sancions internacionals. I per molt que en els seus inflamats discursos els alts càrrecs del règim teocràtic facin costat a Hamàs, més enllà de les paraules no semblen disposats a entrar en guerra contra Israel. Però si Hamàs, sota les bombes, reclama públicament una acció militar, si el règim no ho fa perdrà credibilitat.

5.
Egipte
El Caire

El conflicte a Gaza suposa una guerra a les fronteres d’Egipte, que ja té prou problemes interns. El règim del mariscal Abdel Fatah al-Sissi, que va fer un cop d’estat per treure del poder el govern dels Germans Musulmans –sorgit de les eleccions després de la revolució del 2011– i ha imposat una dictadura de mà de ferro, sempre ha apostat per l’Autoritat Palestina, en detriment de Hamàs, en el seu rol de policia palestina al servei d'Israel. La presència de grups jihadistes a la península del Sinaí ha estat sempre una font d’inestabilitat. Amb una crisi econòmica rampant, no vol ni plantejar-se gestionar una crisi humanitària de refugiats palestins al seu territori. Alhora la població d’Egipte ha manifestat la seva solidaritat amb el poble palestí. Al-Sissi no té bones opcions sobre la taula.

6.
Jordània
Manifestació en suport de Palestina a Amman (Jordània).

La guerra també té efectes desestabilitzadors a Jordània, que té 2,2 milions de refugiats palestins registrats i la meitat de la població amb arrels a Cisjordània. Abdullah II té mala peça al teler. No es vol enfrontar a Israel, però té molta pressió interna: hi ha hagut grans manifestacions i també protestes per obrir el pas fronterer d’Allenby, l’únic de sortida per als palestins de Cisjordània, que ha estat tancat per Israel. A més, Jordània té una responsabilitat directa, segons el dret internacional, de la custòdia de la mesquita d’Al-Aqsa i el Temple de la Roca de Jerusalem.

7.
Turquia i Qatar
Erdogan, en un discurs.

Tots dos països tenen bones relacions amb Hamàs, a qui donen suport polític, financer i mediàtic. Tindrien capacitat de mediació, però no tenen capacitat per pressionar Israel i evitar la massacre da Gaza. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, que en els últims anys havia tingut una política d’aproximació a Israel, ha criticat l’enviament d'un portaavions dels Estats Units a la zona, i ha denunciat els bombardejos israelians i el setge de Gaza.

8.
El Líban i Hezbollah
Bengales disparades des del costat israelià, vistes des de Ramyah, prop de la frontera entre el Líban i Israel.

Una de les grans incògnites és si Hezbol·lah, la milícia xiïta libanesa aliada de l’Iran, atacarà Israel. Fins ara només ha ensenyat les dents amb algunes escaramusses i guerra psicològica. Els seus líders havien parlat d’un "front unit" amb Hamàs i amb l’Iran contra Israel, i sembla que l’operació de Hamàs es va gestar al Líban. Una invasió terrestre de Gaza podria ser la línia vermella per precipitar aquesta intervenció, però en tot cas Israel ha de destinar recursos a vigilar el flanc nord. Però la catastròfica crisi econòmica que viu el Líban, que porta mesos sense govern, ha mermat molt la popularitat de la milícia de Hassan Nasral·lah.

9.
La Unió Europea
La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen.

L’escalada ha tornat a evidenciar les divisions dins la UE: la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Ursula Von Der Leyen, s’ha alineat incondicionalment amb Israel, i el comissari hongarès Olivier Varhelyi va anunciar unilateralment que congelava l’ajuda de 691 milions d’euros anuals, que és la principal font de finançament de l’Autoritat Palestina. Però per la pressió d’Irlanda, Luxemburg i Espanya, va haver de fer marxa enrere. Alhora Europa ha augmentat la seva dependència energètica dels països del Golf i d’Algèria per desenganxar-se del gas rus amb la guerra d’Ucraïna. Els països europeus saben que la guerra impacta també en les seves comunitats àrabs i jueves. França i Alemanya han prohibit les manifestacions en solidaritat amb Palestina i, alhora, han posat sota protecció policial les sinagogues. I a més, la UE no vol una nova crisi de refugiats. Europa torna a estar dividida i paralitzada.

10.
Rússia
El president rus, Vladímir Putin, ahir a Moscou.

La guerra al Pròxim Orient també ressona en la invasió russa d’Ucraïna. Fins ara Israel navegava entre la seva aliança amb els Estats Units i el suport a Zelenski, que té arrels jueves, i les seves bones relacions amb la Rússia de Vladímir Putin, que controla el règim de Baixar al-Assad a la veïna Síria. No s’ha d’oblidar que Al-Assad li deu la seva supervivència política. Putin ha denunciat que l'atac d'Israel a Gaza causarà "un nombre absolutament inacceptable de víctimes civils". Un difícil equilibri per al Kremlin que, per pal·liar el desgast que li ha causat la invasió d’Ucraïna, s’ha aproximat a l’Iran, que li proporciona, entre altres coses, drons per als seus atacs massius i no vol que un dels pocs aliats que li queden surti debilitat.

11.
Els Estats Units
Joe Biden

Un cop més s’ha demostrat que per als Estats Units el suport a Israel no és un tema de política exterior sinó en realitat un afer domèstic. Joe Biden ha aparcat les seves diferències amb Netanyuahu per oferir-li un suport incondicional, i ha parlat a les víctimes israelianes dels atacs de Hamàs amb més sensibilitat que el seu propi primer ministre. Washington ha enviat un portaavions al Mediterrani Oriental, un altre fet inèdit. Ara l’exèrcit estatunidenc haurà de destinar energia i recursos a una altra guerra, a més de la d’Ucraïna. L’objectiu estratègic de Biden se n’ha anat en orris: que Israel i l’Aràbia Saudita, els seus dos grans aliats a la regió, poguessin treballar junts per contrarestar la influència de l’Iran i el pes creixent de la Xina al Golf. A un any de les eleccions presidencials del 2024, Biden s’arrenglera amb Netanyahu i el seu govern d’ultradreta, que no se sap si sobreviurà a la reocupació de Gaza. No hi ha sortida diplomàtica a la vista. Biden, que va liderar la humiliant retirada estatunidenca de l’Afganistan, ara està ficat en dues guerres.

12.
La Xina
El president xinès, Xi Jinping, en una imatge recent.

Pequín ha adoptat una posició equidistant en la crisi, semblant a la que ha tingut amb Ucraïna. Ha demanat calma a totes les parts, ha defensat el diàleg i ha proposat una "solució" simple i idíl·lica: un alto el foc immediat, que torni la "pau" i que palestins i israelians acceptin viure en dos estats, un al costat de l’altre. En paraules del flamant ministre d’Exteriors, Mao Ning, "acontentar les legítimes preocupacions de totes les parts". Pequín torna a adoptar el rol de pacificador global, després d’haver-se apuntat l’èxit, l’abril passat, de l’acostament entre l’Aràbia Saudita i l’Iran.

13.
El Brasil
Lula, en una imatge d'arxiu.

El president brasiler, Luis Inácio Lula da Silva, ha condemnat l’atac de Hamàs i ha reclamat a Israel la fi del bloqueig i que obri un corredor humanitari perquè els palestins de Gaza puguin fugir a Egipte. També ha demanat una reunió del Consell de Seguretat de l’ONU, i s’ha ofert per "intentar trobar un camí per a la pau".  

stats