Albert Murillo, l'arqueòleg de la ràdio perduda
El periodista compagina el 'Generació digital' de Catalunya Ràdio amb la recerca de cassets amb fragments de programes antics
BarcelonaDes de fa gairebé 20 anys, Albert Murillo es posa cada setmana davant del micròfon per explicar les novetats del món dels videojocs i la seva cultura. Ho va fer primer a Ona Catalana i, actualment, a iCat FM al veterà programa Generació digital. Però, fora de l'estudi, una de les seves flaques és exquisidament analògica i passa per caçar cintes de casset en els mercats de segona mà més tronats, o a Wallapop, que continguin gravacions casolanes de programes de ràdio antics.
"La primera cinta la vaig trobar als Encants de les Glòries", recorda Murillo. "Tenia dues hores per dinar i, com que em duia entrepà i tenia a la vora el mercat de vell, anava a remenar videojocs. Me'n vaig adonar que hi havia molts cassets i que sovint la gent apuntava què hi havia gravat. I vaig començar a comprar-ne". Moltes de les cintes contenien música gravada de la ràdio. Però no és això el que interessava al periodista. "Jo volia coses personals. Algú recitant poesia, o fent cantar els nens, o mantenint un diari de viatge parlat... Però també hi havia gent que gravava programes, i això em va interessar".
Anant arrambant cintes, Murillo ha acumulat alguns centenars de cassets, una part dels quals encara ha d'escoltar. La col·lecció és un peculiar celler sonor i, de tant en tant, com qui obre un vi, posa la cinta al reproductor i allibera les notes d'aquell tast antic. "Un dels meus plaers és agafar una cinta dissabte o diumenge a la tarda. És molt especial, perquè saps que és molt difícil que allò estigui enregistrat enlloc més", explica. Però aquesta degustació no es queda en un vici solitari. Murillo és el responsable del blog Espacio sonante. Apassionat pels paisatges sonors, aquesta web va començar a incorporar algunes de les gravacions sobre el terreny que ha anat enregistrant el periodista des dels anys 90. "Hi tinc també jingles, indicatius i trossos de programes".
Fent aquesta feina de perdiguer, de tant en tant salta la sorpresa. En una cinta del 1976, per exemple, hi havia un programa cultural en què entrevistaven l'economista Armand Carabén, que opinava sobre la situació d'Espanya després de la mort de Franco. Murillo es va posar en contacte amb el seu fill David Carabén, líder del grup Mishima, que va poder escoltar el seu pare quan ell encara era una criatura de pocs anys. "Un dia vaig trobar un reportatge de Ràdio Nacional dedicat a Emili Vendrell, amb les veus del seu germà, de la seva dona, d'un mestre seu... Em vaig posar en contacte amb l'Orfeó, on hi ha tot el material de Vendrell, i els va encantar", explica.
Quan compara tota aquesta ràdio rescatada amb la que es produeix habitualment, hi ha una diferència que salta a l'oïda de manera immediata: la velocitat. "La ràdio d'aleshores era més tranquil·la, més pausada", explica el periodista. "Recordo que un dia, escoltant uns informatius de Ràdio 4, fins i tot vaig dubtar sobre si estava reproduint la cinta a la velocitat correcta! No hi havia música de fons, es deixava un espai generós entre notícia i notícia..." També hi havia més guió, en aquella ràdio pretèrita. Es notava tot plegat més llegit. "I hi havia moltes menys dones, que ja és dir", afegeix.
També hi ha perles d'autors anònims. Un dels últims lots, comprat ja a Wallapop, el venia una dona de Mataró que guardava un munt de cintes enregistrades per un empresari anomenat Santiago Alsina. "Era un enamorat de la ràdio, i de la tecnologia, que va gravar hores i hores de ràdio en català entre el 1973 i el 1981, aproximadament", detalla Murillo, que ha començat a investigar qui era aquell fan radiofònic, mort l'any 2013, i quina història tenia al darrere.
Desconfiant del núvol
Tot i que les cintes de casset dels mercats de segona mà presenten sovint un aspecte atrotinat i polsegós, la qualitat de l'àudio i l'estat de conservació és millor del que podria semblar. Un CD més recent té molts més números d'estar ratllat i de saltar o ser inservible. Murillo digitalitza els fragments més rellevants i els puja al blog, amb l'ànim de recuperar part d'aquest patrimoni.
"El problema és que creiem que la ràdio actual estarà penjada per sempre a internet, i no és cert: la gran majoria es perdrà, segur. Trobar un programa concret és difícil. Ràdio Barcelona té molts apartats dedicats a la ràdio antiga. I també Catalunya Ràdio, al seu ritme, està fent aquesta feina. Però cal treballar molt bé les metadades, per poder recuperar després els continguts que interessin. En tot cas, a mi el que m'agrada més és la simple arqueologia que et permet, de tant en tant, trobar alguna cosa especial".
Al costat dels talls amb significació històrica, o que il·lustren com sonava la ràdio de l'època, Espacio sonante també conté trossets molt evocadors de la seva pròpia vida personal, com ara converses gravades amb els fills –una pràctica que recomana abrandadament– i moments d'intimitat, com ara la seva dona, la també periodista Marta Cailà, alletant un dels seus tres fills, l'Àlex. O quan un altre dels fills, en Pol, va aprendre a anar en bicicleta. "S'han de guardar aquests àudios. I guardar-los bé, no al núvol", recomana. Qui sap si, alguna d'aquestes gravacions, fixades en suport físic seran rescatades d'aquí a unes quantes dècades per un rastrejador de sons del futur.
