La notícia de l’atac dels Estats Units (i Israel) a l’Iran ha deixat prou descol·locada la premsa perquè la majoria de titulars siguin estrictament informatius. Hi ha diaris que donaven per mort Khamenei, d’altres es curaven en salut i recordaven que això era almenys el que asseguraven les fonts oficials americanes. Entre els que sí que hi deixaven lliscar la mirada més enllà dels fets hi havia, per exemple, El Periódico i El Punt Avui, que coincidien en el seu al·literatiu titular de sonoritat arabesca “I ara, l’Iran” amb el qual lligaven l’acció militar a la deriva bel·licista d’un Trump que ha esberlat les regles del dret internacional. Curiós autopostul·lat al Nobel, que ja ha atacat dos països sobirans –per lamentable que fossin els seus respectius règims– sense encomanar-se al Congrés o almenys a l’OTAN. L’esportiu Marca, per cert, també obre amb la notícia –“El món, en alerta”)–, potser per genuí interès i per assegurar que M. Rajoy s’assabenti de la notícia, o potser perquè això els permet posar en petit el triplet de Yamal (que sí que és foto de primera pàgina al també madrileny As).
Pel que fa a la premsa del món, em crida l’atenció La Stampa, amb un editorial en portada que arrenca amb una cita de Frankenstein, de Mary Shelley, per explicar que per abominable que fos l’aiatol·là, no hi ha cap certesa que l’acció dels EUA sigui a favor dels drets democràtics dels iranians. Però encara em sembla més esmolada la primera pàgina del suís Blick. El titular és “La guerra més gran de Trump”, prou neutre, però és en la foto on hi ha el verí. La portada està partida en dues imatges. A l’esquerra, el president americà, a la dreta, l’aiatol·là mort. L’enquadrament de tots dos és similar, en un pla frontal que els iguala. Són dos líders suprems. En oposició, però, dues cares d’una mateixa moneda, segons indica la semiòtica. La qual cosa vol dir que ja podem posar-nos a tremolar.
