"No m'imagino el paisatge de Catalunya sense l'ARA"

BarcelonaTarda de pluja més londinenca que barcelonina i ja està bé: sempre he trobat alguna cosa anglesa en el diari ARA que fa que m'imagini les crisis de redacció com a les pel·lícules, amb els caps de secció fent anar paraules com ara "fets" i "fonts", intents de combatre la tensió amb flegma i ironia fins que, quan les forces decauen, Esther Vera s'aixeca i fa un discurs romàntic sobre el valor del periodisme i tothom es posa a treballar. I també hi ha alguna cosa clarament anglesa en l'humor de Toni Soler, que és qui conversarà amb la directora en aquesta tarda de país protestant que ens ha quedat per un dels molts actes amb què l'ARA celebra quinze anys d'existència. Pugen tots dos a dalt de l'escenari i és com tenir el diari de diumenge obert pels extrems, a una mà l'editorial i a l'altra la contraportada.

Abans de començar s'ha projectat un vídeo amb els esdeveniments més destacats d'aquesta dècada i mitja per als subscriptors del diari, que omplen la sala d'actes de la llibreria Ona: d'Artur Mas a Salvador Illa, de Barack Obama a Donald Trump; Déu n'hi do. Potser el lector de l'ARA també comparteix aquesta contenció anglesa que projecto a la crònica, perquè hi havia prou imatges per deixar anar un sospir o una rialla, però tothom s'ha mantingut seriós. Alhora Vera els fa riure amb el primer que diu: "Disculpeu per arribar tard, mala hora per a una directora de diari". L'ambient és familiar, amb aquella coneixença asimètrica però real que s'estableix entre els qui escriuen i els qui els llegeixen.

Vera no era part de l'equip que va començar el diari, però Soler sí: "No han estat quinze anys qualssevol". Vist amb perspectiva, Soler troba que l'ARA va néixer en un moment oportú per poder narrar els grans canvis que esperaven al món, i alhora inoportú per la crisi del periodisme, que serà un dels temes recurrents de la conversa. Parlant més com a lector empedreït que com a impulsor del projecte, Soler arriba a una idea potentíssima per la seva senzillesa: "No m'imagino el paisatge de Catalunya sense l'ARA". Aquesta naturalitat amb què Soler i Vera parlaran de com aquest diari s'ha situat al bell mig de la conversa col·lectiva, de com cal passar per l'ARA per saber el que està passant al país, potser és el que millor resumeix el fruit d'aquests quinze anys: normalitzar el fet de tenir un diari català perfectament autocentrat i alhora homologable amb els estàndards internacionals més elevats.

I Vera, ho sabíem tots, fa un discurs romàntic sobre el valor del periodisme. Diu que, malgrat les crisis de model econòmic, està convençuda que els diaris són més imprescindibles que mai per destriar el que és veritat del que és mentida. Amb el canvi brutal de l'entorn digital d'aquests anys, en què "la desinformació ja no només és gratuïta, sinó invasiva: ens travessa", Vera creu que l'ofici ha quedat reivindicat d'una manera irrefutable: "Trobo bé haver baixat periodistes de la peanya i acostar-los a la gent amb les xarxes socials, però estic segura que es reconeixerà que els periodistes continuem sent el millor mètode per saber si les coses són veritat o mentida. Els periodistes som això: un mètode".

La idea que em fa més pessigolles i que demostra que tots dos saben llegir a contrapel del temps, és que llegir els diaris ja no és una manera d'amargar-se la vida, sinó que, ara mateix, el periodisme és l'única eina capaç de temperar una sensació d'apocalipsi permanent i saber com sentir-se respecte a les coses. Soler ho explica molt bé capgirant aquella frase que diu que "Un pessimista és un optimista ben informat", que avui ja no valdria perquè les xarxes promouen "els que no callen mai, anuncien cada dia la fi del món, posen sempre l'adjectiu més gros, insulten", mentre que només diaris com l'ARA són capaços de desinflamar posant context. Vera ho comparteix: "El periodisme és el que avui ens permet ponderar, saber quan preocupar-nos de debò i quan s'han de rebaixar alarmes que no tenen res a veure amb la realitat". Si el ciutadà esporuguit i ple d'odi és el que el poder controla més fàcilment, avui la funció democràtica del periodisme potser té més a veure amb calmar els ànims que amb irritar-los.

Malgrat que al vídeo sortien l'u d'octubre, l'atemptat de les Rambles o la pandèmia, ni tan sols al torn de preguntes hi ha una gota de nostàlgia: la família de subscriptors està més preocupada per com s'ho farà el diari per aconseguir lectors joves o quins reptes suposa la intel·ligència artificial que per repassar batalletes. Soler treu la por als pares preocupats perquè els seus fills no llegeixin diaris dient-los que, quan creixin, ho faran; i fa broma amb què Jordi Pujol va dir que no l'amoïnaven les pujades d'electors d'Esquerra perquè amb el temps maduraven i votaven Convergència (d'acord, alguna batalleta ben posada sí que fa riure al públic), i Vera ens explica que treballa perquè, en el món digital, l'ARA sigui vist com "una font d'autoritat" pel dia en què, per fi, els joves es facin grans i paguin per un diari. Celebràvem quinze anys, però això de llegir diaris sempre t'acaba portant a comprometre't amb el demà.