Les notícies de les VII

The New York Times / HèlsinkiTLeah Whittington, una professora d'anglès a Harvard, escolta els butlletins de notícies al seu iPod mentre va d'una classe a l'altra. Daniel Blanchard, un contratenor professional a París, solia escoltar-los en una ràdio d'ona curta, però ara fa servir també un iPod. Escolten la BBC? La NPR? No, és el resum setmanal del que passa al món emès per la ràdio pública de Finlàndia, però no en finès, sinó en llatí clàssic.

Ningú sap exactament quants oients té aquest programa en llatí. "Desenes de milers és el que calculo a ull", diu Sami Koivisto, un dels periodistes de la secció d'informatius de l'emissora. Però és evident que internet està injectant nova vida al que sovint es qualifica de "llengua morta".

Cada divendres al vespre, just abans de l'informatiu principal de la setmana, la Companyia Finesa de Ràdio presenta cinc o sis notícies en llatí. Les últimes setmanes, els temes han inclòs la crisi financera a Xipre, una aurora boreal inusualment brillant i l'elecció del papa Francesc.

"No hi ha exclusives", diu Blanchard, de 37 anys, mentre pren un cafè. "Però és una gran manera d'escoltar les notícies". Segons explica, una petició perquè la ràdio pública francesa engegués una iniciativa similar no ha rebut resposta. Ni tan sols la ràdio vaticana, que emet algunes oracions en llatí cada dia, ofereix les notícies en aquesta llengua.

Tuomo Pekkanen, un professor retirat de llatí que va ajudar a posar en marxa Nuntii Latini , que és com es diu el programa, diu que el llatí és una llengua molt viva per a ell i per a molts finesos amb estudis de la seva generació, influïts profundament per Edwin Lonkomies, el seu professor de llatí a la Universitat d'Hèlsinki i primer ministre durant els anys difícils de la Segona Guerra Mundial. Per a ells, el llatí era part de la identitat finesa, a banda de ser un aspecte essencial de l'educació. No és casual que el programa comencés el 1989, l'any de la caiguda del comunisme a l'Europa de l'Est, quan els finesos van dirigir la mirada cap a la cultura de l'Europa Occidental.

"És una idea brillant", diu Jukka Ammondt, professor d'anglès i alemany que xampurreja en llatí i que regularment es connecta al programa, tot i que reconeix que no sempre ho pot entendre tot. Ammondt, de 68 anys, s'ha implicat a promocionar el llatí (i Finlàndia). Després d'un divorci difícil, dues dècades enrere, es va interessar progressivament per les cançons d'Elvis Presley, un ídol seu de joventut, per consolar-se. I, per diversió, va començar a cantar-les en llatí. Així, Love me tender es convertia en Tenere me ama , i Teddy Bear en Ursus Tadeus .

Tot i que el programa es va estrenar a la ràdio, i es podia escoltar fora de Finlàndia amb l'ona curta, cada cop més oients s'hi connecten a través de la web, amb podcasts o descarregant-se'l en MP3. Això ha reforçat la tendència global entre amants del llatí d'intentar parlar-lo, no només llegir-lo.

Antti Ijas, un estudiant de 27 anys que escriu una tesi sobre poesia en anglès antic, ajuda Pekkamen a traduir les notícies i els e-mails que reben d'arreu del món. "Tenim molt feedback en l'aspecte lingüístic -explica-, sobretot d'Alemanya", on el llatí té una àmplia tradició d'estudi. Molts dels comentaris se centren en la pronúncia. Hi ha debats inacabables sobre com hauria sonat Ciceró en adreçar-se al Senat. També es debat quines paraules s'escullen per designar coses modernes com un camp de golf ( campus pilamallei ). "Ens hi barallem amb els alemanys", comenta Pekkanen, rient.

La queixa més habitual, però, és que el programa només dura cinc minuts i és massa curt. Pekkanen hi fa una objecció: la tria de temes i la traducció necessiten molt d'esforç. "Cinc minuts és la durada ideal, en la meva opinió", assegura.