Torna a la desesperada la pel·liculeta russa

A la tercera de les pel·lícules de la saga de Jason Bourne, a un dels capitostos de la CIA –magníficament interpretat per David Strathairn– li etziben: “Noah, és una de les nostres. Si emprens aquest camí, on acaba?” I ell engega: “Acaba quan guanyem”. Es fa evident aleshores que el personatge ha perdut contacte amb la realitat i que no està exhibint tenacitat o persistència, sinó només un caràcter encegat a qui no li importa deixar un rastre de terra cremada. El Mundo es presta a posar en portada un tema gasós: “La Guàrdia Civil investiga noves connexions del Kremlin amb el Procés”. És una òbvia filtració interessada, una mica ridícula, tenint en compte que els vels han caigut i tothom ha entès que si Europa ens mirava era des de la distància, que per alguna cosa és un club d’estats. El diari suggereix que agents russos van desplaçar-se a Catalunya amb passaports falsos. Home, em sembla el mínim exigible! Tens una crisi política de primer nivell que amenaça amb desestabilitzar la UE, la qual cosa et pot reportar un benefici indirecte: el mínim que es pot fer és enviar algú perquè t’enviï informació de primera mà. La pel·lícula dels 10.000 soldats russos fa temps que s’ha convertit en una comèdia i si ara El Mundo n’ofereix una reestrena és perquè s’ha de votar l’amnistia.

Ells mateixos ho diuen, al titular de dalt de portada: “la setmana de l’amnistia”, com si fossin els Días de Oro d’El Corte Inglés o la setmana sense IVA del MediaMarkt. I no hi falta, esclar, la foto de la manifestació de diumenge (parlant en termes de "clam" i no d'"agita el carrer", com se sol dir si qui convoca és algú altre que no sigui la dreta) i la notícia d'aquest dilluns segons la qual s'allarga la instrucció del cas, amb l'ànim evident d'intentar encolomar un delicte de traïció que quedaria exclòs de la mesura de gràcia. Realment, la cartellera està ensopida i repetitiva.