1. El pacte. El desvergonyiment de Mazón i la indolència de Feijóo han fet que la crisi valenciana saltés a la política general. En estat de negació de la realitat, Mazón no ha tingut la dignitat d’anar-se’n a casa, ni Feijóo l’autoritat per fer-lo plegar. Abascal ha captat l’oportunitat. Ha posat el programa sobre la taula: negacionisme climàtic, fermesa contra la immigració, marginació de la llengua valenciana, ni un euro a la memòria històrica. Vox ho proposa, Mazón ho firma i la direcció del PP ho valida. El pas està donat. No és un suport parlamentari ocasional, és un pacte de govern. El PP obre oficialment la seva aliança amb Vox, indiferent pel que sembla a les amenaces del moment. Feijóo, ocupat com sempre en buscar ocurrències per ridiculitzar Sánchez, que és la seva manera d’entendre el paper de l'oposició, ni tan sols ha estat qui ha pronunciat la confirmació del gir estratègic. Simplement, ha aplaudit el pacte de Mazón. Aplicant la política del mínim esforç que el caracteritza, Feijóo dona per bona una aliança que trenca el front democràtic i marca el futur del partit. S’han acabat les ambigüitats. Vox és el soci prioritari del PP, i deixa clar des del començament quines són les condicions. Una advertència que els altres partits no poden passar per alt.
Fins ara Feijóo, poc amic de desenvolupar propostes polítiques i desvelar potencials aliances, no s’havia volgut mullar amb relació a l’extrema dreta per por que aquesta li pogués prendre vots si li donava legitimitat i reconeixement. Però al mateix temps sap que si ell o qui el substitueixi volen governar, o són capaços d’obrir camp en altres direccions o necessitaran inevitablement pactar amb Vox. Fidel al seu estil, no s’ha mullat fins que l'hi han donat com un fet consumat. En la seva indecisió crònica s’ha trobat que Mazón li ha passat la mà per la cara. No és la primera aliança del PP amb Vox, però sí la que li dona més càrrega política perquè mostra que cada cop té més dependència i menys escapatòria.
A partir d’aquí caben totes les interpretacions: uns diuen que Mazón ha pactat perquè Feijóo ja es trobi la feina feta, altres que és una venjança per passar per damunt de qui no li ha donat el cop de mà que esperava: al contrari, l’ha deixat sol a la porta de sortida, sense ni tan sols donar-li l’empenta definitiva. La desídia de Feijóo i la vanitat de Mazón, incapaç de tenir consciència del seu desastre, s’han confabulat per fer efectiva una aliança sense matisos amb l’extrema dreta i han acabat així amb qualsevol ambigüitat.
2. La paradoxa. El PP assumeix l'aliança amb l’extrema dreta en un moment en què part de les dretes europees, liderades pel futur canceller alemany Friedrich Merz, han optat per la via contrària: la coalició de partits democràtics per aturar l’amenaça neofeixista, l’autoritarisme postdemocràtic que recorre Europa. ¿Mazón ha deixat en evidència Feijóo, o Feijóo ha utilitzat Mazón perquè fes el pas que ell no gosava fer i incorporés Vox com a soci en el front de dretes? En tot cas, el pas està fet. I en l’horitzó es dibuixa una hipotètica paradoxa: que ni Mazón, ni Feijóo en siguin els beneficiaris. Els equilibrismes difícilment salvaran Mazón, en plena crisi d’autoritat i confiança. I de rebot, fruit de la seva incapacitat de demostrar l’autoritat que correspon al president d’un partit, podia ser perfectament que Feijóo acabés anant-se’n a casa perquè el partit entengués que és una condició perquè el PP pugui tornar a governar.
La paradoxa de Mazón es podria enunciar així: volent-se salvar va allargar la seva agonia i va arrossegar Feijóo. Un partit no es pot recrear en deixar passar el temps sense fer res quan un dels seus ha comès un error irreversible: enfonsar-se en la incapacitat de ser sensible a la gravetat d’un moment. I de no entendre que en determinades situacions al que mana –marcat per la impotència– li toca assumir la condició de cap de turc de la catàstrofe. De moment, ja tenim Abascal a cavall del PP.
