01/12/2022

Per què a Alemanya no ha explotat l'extrema dreta

4 min
Un difícil equilibri.

Les eleccions recents a Suècia i Itàlia han demostrat que el populisme de dreta continua en ascens a tot Europa. Però no és el cas d'Alemanya, on fins ara el partit d'extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD) només ha obtingut èxits modestos. Una explicació possible per a la resistència d'Alemanya a l'onada populista és que, a diferència dels partits d'extrema dreta que han guanyat terreny en altres llocs d'Europa, la globalització no va ser un factor important en l'ascens de l'AfD. El partit va esdevenir una potència electoral molt després que Alemanya es globalitzés del tot, i els seus èxits s'han circumscrit sobretot als estats de l'antiga Alemanya de l'Est.

Abans que l'AfD sorgís el 2013 com un partit contrari a l'euro i al rescat grec, Alemanya no havia tingut cap moviment populista de dreta reeixit. Com que el percentatge del comerç sobre el PIB ja s'havia anat estancant des de la crisi financera del 2008, el partit va virar ràpidament el seu discurs cap a la xenofòbia i les polítiques antiimmigració.

La trajectòria política de l'AfD reflecteix la seva popularitat a l'est d'Alemanya, on el partit va obtenir el 2019 el 27,5% i 23,5% dels vots a Saxònia i Brandenburg, respectivament –prop del doble del percentatge que va obtenir als estats de l'oest d'Alemanya–. Les arrels d'aquesta disparitat cal buscar-les en el període previ a la reunificació del país de 1990, quan el govern de l'Alemanya de l'Oest va liberalitzar el comerç amb la de l'Est de la nit al dia. L'ostmark de l'est va convertir-se al marc alemany a una taxa d'1:1, cosa que va fer incrementar els salaris de l'est fins a un 70% dels de l'oest, encara que la productivitat fos només el 30% de la de l'oest. De resultes d'això, el sector fabril d'Alemanya de l'Est va fer fallida gairebé immediatament.

La reunificació alemanya, formulada sobre la base del fals discurs que els alemanys de l'est "no tenien res a vendre" en una economia de mercat, va marcar el començament de la desindustrialització d'Alemanya de l'Est, cosa que va resultar en una pèrdua no només de llocs de treball sinó també d'autoestima col·lectiva. La caiguda del nivell de vida i el ressentiment subsegüent van donar força a l'extrema dreta.

Tot i això, la globalització per se no va jugar un paper primordial en el sorgiment de l'AfD a l'est. Després de la caiguda del Mur de Berlín, l'Alemanya de l'Est es va convertir de facto en una economia tancada, amb una escassa exposició al comerç internacional o a la immigració. Aquest provincialisme pot haver contribuït a augmentar el sentiment contrari als immigrants; s'ha demostrat que tenir poca interacció amb estrangers alimenta la xenofòbia. Un estudi del 2017, per exemple, va determinar que hi havia una correlació entre una alta densitat de refugiats i un percentatge menor de vots per a l'AfD.

Una altra raó per la qual Alemanya no va experimentar la mateixa reacció antiglobalització que els Estats Units i altres països d'ingressos alts és que no va patir la mateixa devastació econòmica. El xoc xinès que va seguir a la incorporació de la Xina a l'Organització Mundial de Comerç el 2001 va tenir un impacte profund en l'ocupació i els salaris als EUA, sobretot per als treballadors de les fàbriques, la qual cosa va contribuir a l'elecció de Donald Trump el 2016. El mercat laboral alemany, en canvi, no s'ha vist afectat de la mateixa manera per l'auge de les exportacions xineses. Els fabricants alemanys no van haver de fer front a una competència tan dura de les importacions xineses, que van augmentar un 14% entre el 2000 i el 2010 enfront del 25% dels Estats Units. A més, les importacions alemanyes provinents de la Xina van tendir a ser productes –com ara tèxtils– que el país havia importat anteriorment d'altres mercats de costos baixos, de manera que en aquest cas la pèrdua de llocs de treball va produir-se en llocs com Grècia i Turquia, però no a Alemanya. L'efecte de les creixents importacions xineses també va veure's més que compensat per una alça de les exportacions alemanyes a Europa central i de l'est, cosa que va resultar en un increment de l'ocupació a la indústria manufacturera.

Finalment, Alemanya va experimentar un marcat augment de les exportacions cap a la Xina, cosa que va compensar el creixement de les importacions xineses. Les exportacions alemanyes a la Xina pràcticament es van duplicar després de la crisi financera del 2008 a causa de l'interès dels fabricants xinesos i de la puixant classe mitjana xinesa en la maquinària, els productes químics i els cotxes alemanys.

Però els fruits d'aquest increment comercial no es van distribuir de manera equitativa. L'expansió de les xarxes de producció a l'Europa central i de l'est, on la mà d'obra era més barata, va portar a una caiguda del 30% dels costos unitaris de la mà d'obra entre el 1995 i el 2012. Alemanya va ser l'únic país europeu que va experimentar una caiguda d'aquest tipus, ja que l'amenaça de reubicar la producció als veïns de l'est va alterar l'equilibri de poder entre els sindicats i les empreses, cosa que va resultar en la descentralització de la negociació salarial i en l'afebliment de la mà d'obra organitzada. Si bé s'ha culpat aquesta restricció salarial estructural de la reducció dels salaris alemanys, també és cert que va fer Alemanya més competitiva.

La guerra a Ucraïna i les disrupcions en les cadenes de subministrament relacionades amb la pandèmia han portat una nova era de desglobalització i relocalització de la producció. En el cas que l'est d'Alemanya aconsegueixi reindustrialitzar-se i convertir-se en un puntal de la tecnologia verda, els greuges que han alimentat l'ascens de l'AfD poden convertir-se en una cosa del passat.

Copyright Project Syndicate

Dalia Marin és catedràtica d'economia internacional a la Universitat Tècnica de Munic
stats