Atenes, fa 2.506 anys: el triomf del sofisme, el relativisme, la democràcia i Occident

Els sofistes tenen mala fama. Aquells mestres ambulants eren escèptics i relativistes, cobraven per les seves lliçons i buscaven persuadir, mitjançant un argument o el contrari, en comptes de buscar la veritat absoluta, en la qual no creien. Plató i Aristòtil els menyspreaven.

Però van ser els sofistes els inspiradors de la democràcia atenesa, un sistema tan corrupte i inestable com prodigiós, que fa 2.506 anys, en les batalles de les Termòpiles i Salamina, va determinar la primacia del que anomenem Occident, fins avui.

Seria inacceptable que un indocumentat com qui firma aquestes línies assegurés que els sofistes (Gòrgies, Hípies, Protàgores, etcètera) tenien raó, que no existeixen veritats immutables, que la política és l'art de la persuasió i el possibilisme, i que Plató i Aristòtil estaven equivocats. Això, tanmateix, ja ho va dir Friedrich Nietzsche. Podria, per tant, ser cert.

Comencem pel peculiar caràcter dels atenesos: eren envejosos i venals, donaven credibilitat a qualsevol faula, no suportaven els savis i els poderosos, derrocaven els seus herois tan aviat com en tenien l’ocasió. Constituïen, per tant, la societat idònia per a l'experiment democràtic. Un experiment impulsat el 508 abans de la nostra era pel legislador Clístenes, que va proclamar que tots els ciutadans (no les dones, no els esclaus) eren iguals.

Vist amb perspectiva històrica, va ser un moment salvatge i meravellós. I un triomf del relativisme sofista. Per acabar amb l'aristocràcia i la timocràcia (govern dels rics), Clístenes va formar clans artificials, en els quals es barrejaven persones de qualsevol condició i procedència geogràfica: tant feia, ja que tots els ciutadans eren iguals. També va promoure l'elecció de governants (membres de la Boulé o Consell) per sorteig pur: de nou, tant feia, ja que tots els ciutadans eren iguals. I va inventar l'ostracisme: cada any, els ciutadans votaven en trossos d'argila (els óstrakon) qui havia de marxar a l'exili perquè era massa influent.

Dues dècades després de Clístenes, la política atenesa era un guirigall que avui reconeixeríem perfectament: governava qui millor engalipava, proliferaven les denúncies falses per desfer-se dels rivals, qualsevol mentida passava per creïble. Les opinions manaven per sobre dels fets. No malgrat això, sinó precisament per això, Atenes estava a punt de viure el seu moment culminant, el seu instant de glòria eterna.

Dues grans figures es disputaven el poder: Temístocles, demagog i corrupte, i Aristides el Just, suposadament auster i honest (deia Plató), però en realitat tan venal com el seu oponent. Tots dos havien combatut de manera heroica en la batalla de Marató (490 aC), primer xoc hel·lènic amb el totpoderós Imperi Persa.

Marató havia estat, per al persa Darios, una simple escaramussa fronterera. En realitat, moltes ciutats hel·lèniques ja estaven meditzades, és a dir, integrades en l'òrbita de l'imperi. Però Xerxes, fill de Darios i rei de reis, devot de l'únic déu (Ahura Mazda) i autoproclamat campió de la veritat, tenia una obsessió personal amb Atenes. Que, per a ell, representava la mentida. Xerxes va començar a reunir la flota més nombrosa (uns 600 vaixells) i l'exèrcit més nombrós (uns 250.000 soldats) que el món havia vist.

Temístocles va argumentar davant l'assemblea atenesa que l'única salvació possible passava per la creació d'una flota d'almenys 200 trirrems. Els hoplites, la infanteria pesant vencedora a Marató, s’hi van oposar, argumentant (amb raó) que els atenesos només sabien combatre a terra. Les velles famílies aristocràtiques van posar el crit al cel (amb raó), perquè construir una flota tenia un cost ruïnós. Aristides el Just va afirmar que Temístocles portava Atenes a la perdició. I encara més quan Temístocles va proposar una fugida massiva i abandonar l'Acròpoli, és a dir, el santuari de la deessa Atena, protectora de la ciutat, a la seva sort. Això era el súmmum: una renúncia als déus. Però Temístocles va convèncer l'assemblea que el més important eren els ciutadans, no la ciutat ni la deessa. El gran relativista va vèncer, enganyant els uns i els altres i fent concessions que van horroritzar als ciutadans més ben informats.

Per atreure cap al bàndol atenès els enemics espartans, Temístocles va posar-ne un, Euribíades, al capdavant de la flota. Els espartans, grans guerrers, no sabien res sobre navegació. Tampoc no sabia navegar la primerenca i variada tripulació grega dels vaixells. També va quedar en mans d’Esparta la direcció de les forces terrestres (això va ser l'única cosa raonable) i l'empresa més desesperada de la campanya: el rei Leònides va assumir l'intent de frenar una força persa molt superior al pas de les Termòpiles.

El que va passar el 480 aC és ben conegut. L'Atenes buida va ser arrasada. Leònides i els seus homes van morir a les Termòpiles. L'astúcia de Temístocles va aconseguir encaixonar la flota persa, ja delmada per les tempestes, a l'estret de Salamina (de 800 metres d'amplària), on saber navegar servia de poc, i destruir-la. Xerxes va tornar a Persèpolis i va cedir a Mardoni el comandament d'una força terrestre reduïda, que va ser aniquilada a l'any següent a Platea. Occident es va imposar a Orient.

El que va passar després (Roma, el cristianisme, la modernitat, la Revolució Industrial) no hauria ocorregut sense el talent polític i la falta d'escrúpols de Temístocles. Cal assenyalar que, en la vigília de Salamina, Temístocles havia enviat un emissari al campament de Xerxes per assegurar-se que tant ell com la seva família serien respectats en cas de derrota: heroi i trampós fins al final.

Després de la gran victòria, els atenesos es van portar com a atenesos i van acusar de traïció Temístocles, que va fugir i, sense més problema, es va posar al servei de l'Imperi Persa. Sobre l'Acròpoli arrasada es va construir el Partenó. L'eloqüència pròpia de la democràcia va engendrar Sòcrates, Plató i Aristòtil, enemics de la democràcia i partidaris de la tirania il·lustrada. Atenes va caure enfront d'Esparta en les guerres del Peloponès. I el confús, corrupte i formidable experiment democràtic va quedar enterrat per dos mil·lennis.