08/08/2022

Barcelona 92: nostàlgia o manipulació?

4 min
En Cobi, la mascota olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992

El passat 23 de juliol, David Fernàndez recordava aquí mateix el context de repressió antiindependentista que preparà el feliç adveniment de la pax olimpica durant els Jocs d’Estiu de Barcelona 1992, possibles pel desig de Juan Antonio Samaranch de fer-se perdonar el seu passat franquista sense haver de demanar excuses ni donar explicacions. Naturalment, aquella evocació que en David feia de l’anomenada operació Garzón no ha frenat en el més mínim l’embafadora rememoració de l’esdeveniment, que una tropa d’articulistes han magnificat fins a la hipèrbole i alguns han utilitzat barroerament per a finalitats que no tenen res a veure amb els Jocs del juliol-agost d’ara fa trenta anys.

L’ús del passat com a arma llancívola en les batalles del present és més vell que l’anar a peu. Tanmateix, quan el passat és un esdeveniment en teoria esportiu i, segons els seus mateixos panegiristes, fruit del consens entre administracions i ideologies, resulta curiós que se’l converteixi en projectil. “Tinc la sensació que es vol silenciar el llegat dels Jocs”, declarava fa unes setmanes Josep Miquel Abad, que fou conseller delegat del Comitè Organitzador. Silenciar? Però si darrerament se n'ha parlat fins a l’extenuació! Potser allò que Abad volia expressar és l’enyorança d’aquells temps en què el PSC imposava sense oposició el seu model de Barcelona, per contrast amb el present, quan els socialistes són al govern municipal, però el model de ciutat imperant és un altre.

L’exaltació, tres dècades després, de Barcelona 92 se sustenta sobre dues grans línies argumentals. Una és la gran aportació de la celebració olímpica al desenvolupament de la ciutat. Es veu que, sense els Jocs, la ciutat s’hauria quedat congelada en el temps, adormida a finals de la dècada de 1980, incapaç de reurbanitzar la façana litoral fins al Besòs, de transformar el Poblenou de suburbi industrial en zona residencial i viver de noves empreses... Què diu, que sense els Jocs no hauria arribat mai la inversió necessària? Doncs quin desastre i quin greuge si, per tenir un finançament just, aquesta ciutat necessita muntar un gran happening cada generació. 

¿Madrid, sense Jocs, està igual que el 1985? A més, algunes de les “grans” infraestructures no esportives del 1992 ja van néixer esquifides, insuficients. Per exemple, les rondes. ¿És concebible que la meitat del seu traçat tingui només dos carrils de circulació, i sense vorals? 

Aquesta teoria de la Barcelona “redimida” pels Jocs ha tingut darrerament expressions grotesques. A l’ARA mateix, el 25 de juliol, l’escriptor Jordi Amat afirmava que, sense els Jocs, avui “Barcelona segurament seria un port mediterrani decadent com Livorno o Marsella”. Perdó? Livorno (Liorna, en català) no ha tingut mai més de 175.000 habitants ni ha estat altra cosa que la capital d’una modesta província toscana; una ciutat de guarnició que no ha reeixit ni un sol dia dels darrers segles a ser notícia ni pol d’atracció global en cap terreny; repeteixo: ni un dia. Vaja, que s’assembla a Barcelona com un ou a una castanya.

Pel que fa a Marsella, sí, és la segona ciutat més poblada de França. Però aquella que els periodistes hexagonals anomenen sovint la cité phocéenne per la procedència dels colons grecs que la van fundar, no ha pretès ni pogut rivalitzar mai ni en demografia, ni en dinamisme econòmic, ni en atractiu cultural, ni en potència política, ni en res, amb París. Sense un rerepaís amb identitat pròpia (el centralisme francès ha estat molt més eficaç que l’espanyol), Marsella ni tan sols no ha exercit com a capital d’una desdibuixada Provença. Què té això a veure amb el cas de Barcelona, capital de Catalunya, que durant la primera meitat del segle XX tenia més habitants que Madrid i que ha exercit durant dos segles com a contrapoder de la Villa y Corte?

L’altra línia argumental dels que diuen enyorar tantíssim la Barcelona olímpica del 1992 és purament política: és el sentiment de pèrdua per aquell bipartidisme estable que es repartia per meitats la plaça de Sant Jaume, que administrava hàbilment pactes i tensions..., i dins del qual alguns que ara ja no són res eren algú. Narcís Serra ha aprofitat l’efemèride per recordar que “Maragall i Samaranch van ser essencials, però també hi va ajudar el rei Joan Carles”, a veure si així li injecta una mica de crèdit a la figura de l’emèrit, que prou mancada n’està. L’exconvergent Ignasi Guardans, per la seva banda, rememora aquella societat “oberta, cosmopolita, generosa, plural i alegre”, aquelles Barcelona i Catalunya idíl·liques del 1992, destruïdes –afirma el net de Cambó– pels “cafres”. 

És fàcil suposar que els “cafres” són els independentistes i els comuns, que han pertorbat aquell suposat model ideal de trenta anys enrere. Però resulta curiós que, entre nostàlgics tan saberuts, ningú no es pregunti seriosament per què. Per què, partint d’una situació tan òptima com la del 1992, van sorgir o van créixer fins a assolir més del 50% dels votants forces hostils a aquell statu quo i capaces de posar-lo en perill. Potser s’ho preguntaran quan arribin el 40è o el 50è aniversaris dels mitificats Jocs.

Joan B. Culla i Clarà és historiador
stats