¿L’elecció del nou papa interessava a la gent o interessava als mitjans i ha acabat interessant a la gent perquè li donaven conclave per esmorzar, dinar i sopar? La meva hipòtesi és que els mitjans marquen l’agenda, però que si no hi hagués una curiositat genuïna en l’elecció, ja pots anar enfocant la xemeneia, que a TikTok hi ha vídeos més atractius. El ritual atàvic dels 133 homes tancats i desconnectats, l’experiència d’estar compartint en directe un tros d’història hi deu fer molt, però no ho explica tot. En un món de males notícies i pitjors líders, hem estat mirant si a Roma sortia un contrapès. I n’han estat pendents, de cua d’ull, fins i tot aquells que només entren en una església com a turistes. Lleó XIV sembla aquest contrapès.
Ens declarem orfes de lideratges i citem Joan XXIII, J.F. Kennedy, Simone Veil, monsenyor Romero o Nelson Mandela. Obama va suscitar un principi d'esperança que es va anar fonent. Però només amb figures providencials farem curt. El líder moral ets tu. Del que estem més mancats és de creure’ns que l’únic destí viable per a la humanitat és la pau, però com que sense justícia no hi pot haver pau i el món és molt injust, no sabem ni per on començar a arreglar el desastre.
Però tenim algunes certeses: cada dia que parlem de guerra estem més a prop de la profecia autocomplerta. Cada vegada que assumim el llenguatge bel·licista estem més a prop d’un gran dolor. Les desfilades d’aquests dies a Londres o a Moscou no celebren la pau, sinó una victòria sobre milions de morts. Quan fem servir el llenguatge de l’odi que triomfa a les xarxes i a la política, fem la feina al complex industrial militar. Ens volen espantats i dividits, perquè els cedim la llibertat a canvi d’una suposada seguretat. I la primera llibertat és la de dir que la guerra és el negoci dels de sempre.
