22/07/2021

La Caixa de Solidaritat, sense retrets

3 min
Un vianant davant la porta principal de l'edifici del Tribunal de Cuentas.

El fiançament de les multes imposades pel Tribunal de Cuentas (TdeC) per l’acció exterior de la Generalitat de Catalunya entre els anys 2011 i 2017 està resultant encara més complicat del que hom es podia pensar. El dimarts 6 de juliol el govern de la Generalitat -el seu conseller d’Economia i Hisenda- va anunciar el decret llei que creava el Fons Complementari de Riscos, que permetia que els afectats poguessin accedir a una fiança que cobrís les suposades responsabilitats comptables, que la mateixa Generalitat negava que existissin. Tothom, a l’àrea independentista, va aplaudir. Tothom, a l’àrea unionista, va criticar durament la mesura, amenaçant amb recursos immediats. El més perillós d’aquests recursos era el del mateix govern central, que en cas d’impugnar el decret llei davant del Tribunal Constitucional, comportava la suspensió immediata. Els dies han passat i la impugnació no s’ha produït. Quedava l’amenaça del recurs que podien presentar partits que han fet de l’antiindependentisme català el seu senyal d’identitat. Aquests recursos podrien tenir una bona acollida a les més altes instàncies d’apel·lació i resoldre’s ràpidament.

El dimarts 20 de juliol, el govern de la Generalitat -el seu conseller d’Economia i Hisenda- anunciava que, tal com era previsible, no s’havia aconseguit que cap banc avalés els afectats malgrat existir el decret llei que garantia la cobertura pressupostària de la Generalitat al contraaval que prestava l’ICF. El conseller Giró també va anunciar que no s’aplicaria la mesura d’emergència prevista al decret llei, de facilitar que l’ICF, temporalment i mentre no es trobava aval bancari, exercís alhora d’avalista i contraavalista. Un dia després, el 21 de juliol, anunciava al Parlament que sí que l’ICF avalaria els encausats. Simultàniament, es multiplicaven els dubtes sobre si el TdeC acceptaria aquests avals, o no.

Des de l’anunci del pas enrere del 20 de juliol hem començat l’esport, tan nostrat, d’autoflagel·lar-nos, buscar culpables i acusar el Govern de covardia. Recordem el context de la primera decisió. Les entitats que donen cobertura a la Caixa de Solidaritat (CdS) i n'asseguren el bon funcionament havien exigit un gest al Govern per activar la campanya de recollida de fons per als afectats pel TdeC. De fet, tan bon punt les entitats van saber que el Govern anunciava el decret llei que permetia avalar els encausats, van convocar una roda de premsa i van anunciar, el mateix dimarts 6 de juliol, que posaven en marxa la campanya. Però si el Govern avalava els multats tenia menys sentit aportar fons a la CdS. L’anunci de la campanya es feia en un context de negació de la seva urgència. Molts alertaven que el mecanisme creat per la Generalitat podia fracassar molt fàcilment, i que la CdS era indispensable. Però, esclar, durant dues setmanes només ha recaptat aproximadament un milió d’euros, dels 5,4 que calen.

Avui és tan indispensable com fa dues setmanes, però molt més urgent. El dimecres 21 de juliol era el darrer dia per fiançar les multes imposades pel TdeC. Encara que les aportacions arribin amb unes hores o alguns dies de retard, permetran substituir garanties aportades pels afectats per garanties aportades per la CdS. Per als que no n’han pogut presentar cap, els permetrà evitar l’embargament dels seus béns i, el que és més dramàtic, l’embargament dels seus ingressos actuals i futurs (sous, pensions, etc.). 

No crec que sigui hora de retrets. Cal subratllar que l’actual Generalitat està desempoderada. L’aplicació de l’article 155 i tota l’onada repressiva que va començar després del 27 d’octubre del 2017 ha consistit en desempoderar la Generalitat. No es pot demanar al govern de la Generalitat que sigui allò que no és en aquests moments. Si es vol que tirin endavant iniciatives catalanes que l’Estat veu com a hostils, no podem esperar que la Generalitat resisteixi l’embat de les mesures repressives que pugui patir. L’autogovern català és ara més feble que abans. Però, ¿això vol dir que estaríem millor sense l’acció del govern de la Generalitat? Ben al contrari, estaríem pitjor. 

Si es vol fer alguna mobilització que pugui significar importants riscos personals per als membres del Govern, alts càrrecs o funcionaris de la Generalitat, com va passar al llarg del Procés, cal apel·lar a la ciutadania. No hi ha alternativa. I això és el que passa amb les multes del TdeC. Si no hi ha reacció haurà fet efecte la pressió que la mateixa causa exemplifica: “Si la fas (contra la unitat d’Espanya), la pagues”. El govern de la Generalitat és impotent contra aquesta pressió. Només la ciutadania, en aquest cas omplint la Caixa de Solidaritat, pot donar resposta a l’embat estatal contra els protagonistes del Procés. Si era important fa dues setmanes, ara ho és més. No cal només votar partits que defensin l’autogovern de Catalunya, cal substituir-los quan no estan en condicions -malgrat la seva voluntat- de fer allò que la ciutadania els demana que facin. Amb urgència i generositat. Sense retrets.

Albert Carreras, Universitat Pompeu Fabra
stats