Carles Vilarrubí i el sentit del poder

Abans que res, el poder és la voluntat d’exercir-lo, i Carles Vilarrubí, mort aquest diumenge de manera prematura, concebia la seva vida professional com una missió en què era ell qui ocupava el pont de comandament.

L’actitud d’autoritat que li vaig conèixer el primer dia el va acompanyar sempre. L’agost de 1985 era secretari general de Catalunya Ràdio i va entomar la negociació per incorporar en Puyal a les transmissions de la ràdio nacional de Catalunya, fins a aconseguir un acoblament que no va ser immediat. No fa ni dos mesos, em va trucar per demanar-me que participés en un acte de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició. En els 40 anys que hi ha hagut pel mig, en Vilarrubí, a l’empresa, al Barça o l’ACGN, ha estat sempre una referència de potestat.

Va participar en les primeres passes de la Generalitat després de la primera victòria de Pujol, el 1980, una època en què veníem de dècades d’exclusió violenta del poder polític i calien dots de comandament per afermar aquella nova autoritat i convertir-la en una estructura duradora i indiscutible. Vilarrubí va ser la persona per a aquell moment, igual que va ser un insubstituïble vicepresident institucional del Barça, després d’haver posat com a condició que no volia saber res “ni de diners, ni de fitxatges”. Els últims anys, en Vilarrubí estava fent seure a la mateixa taula de la gastronomia persones de pensaments diferents, mèrit no menor en la Catalunya sotraguejada del postprocés.

Al país ha abundat sempre l’arquetip del català-home-d’acció, l’individualista amb agenda pròpia i amb sentit de país, però una cosa és tenir idees o contactes i l’altra és guanyar-se les palanques per fer-les realitat, jugant a la primera divisió internacional de les relacions econòmiques i socials. En aquest sentit, la personalitat de Carles Vilarrubí ha estat única. Al cel sigui.