La competència fiscal de Madrid
És sabut que la competència a la baixa que exerceix la Comunitat de Madrid i de què es vanta la Sra. Ayuso té poc cost per al contribuent alt i mitjà. Sí, en canvi, per als grups més fràgils de madrilenys que depenen més de l’ajut públic, i que veuen ara com el seu pes electoral va a la baixa, diluïts per la deslocalització cap a Madrid de contribuents rics procedents d’altres indrets. Els que esperen només de la intervenció pública bones infraestructures, que ja paga l’Estat, i pocs impostos, ja que no necessiten serveis públics, estan avui pletòrics. Amb poca pressió fiscal ja fan. I si a més pispen així les bases fiscals dels veïns, l’operació esdevé d’un gratis total des de la vel·leïtat de la ideologia liberal. Contrasta la situació d’un Estat que no impedeix l'autonomia fiscal exercida a la baixa amb el que sí que impedeix a altres, per responsabilitat fiscal, el sistema de concert, ni que es plantegi com a solidari. És a dir, plena autonomia i pacte fiscal conveniat. L’argument aquí és que el concert foral no és extrapolable a altres comunitats perquè la generalització impediria l’anivellament, sense ni considerar la potencial contribució a la solidaritat abans al·ludida. La competència fiscal a la baixa no s'impedeix, tot i que és sabut que aquesta cursa portaria a la ruïna col·lectiva. La capacitat fiscal de Madrid és certament molt alta, fet que aparenta després una gran solidaritat en el finançament autonòmic. Tot això és fake en la situació actual i porta a confusió als analistes, als de The Economist inclosos, en un article recent.
Aconseguir que no li sortissin gratis les baixades fiscals a la comunitat madrilenya passaria per tres opcions. Una consistiria en augmentar la recaptació normativa teòrica per forçar una contribució més elevada al pot comú segons la distància a què el tipus propi estigui de la mitjana. Una altra seria considerar que el que és bo per als contribuents madrilenys ho ha de ser també per a la resta d’espanyols, de manera que el que aquesta comunitat deixi en escreix de capacitat econòmica, a causa de recaptar menys impostos als seus contribuents, ho compensi solidàriament. Ho podria fer en tot o en part, per a la resta de ciutadans espanyols, en forma de més participació en l’anivellament a partir de la seva major capacitat fiscal, que li permet l’atracció de bases de què es beneficia. I la tercera operaria de manera que el fet que es pagui poc o molt en l’impost autonòmic es pugui acreditar contra un tipus estatal general: el que no es paga a la comunitat (per un tipus baix) es pagaria a l’Estat, amb una recaptació que tindria aplicacions conegudes.
Fa temps que mantinc (també en el vot particular complet que vaig fer a la Comissió Estatal de Reforma del Finançament Autonòmic del 2017 com a representat de la comunitat balear) que el finançament d’una comunitat amb vocació d’autogovern s’ha de basar, si vol assumir aquest risc financer, en la seva capacitat fiscal, i amb un acord explícit de la transferència solidària. I qui no accepti la contracara de l'autonomia, la responsabilitat financera, que es mantingui en el sistema de transferències centrals basades en la necessitat de despesa, estimada per la mateixa administració general de l’Estat. El més lògic aquí seria que cada comunitat que optés per la primera opció, no per agafar els diners i córrer, posés en el pot comú la diferència entre el que podria recaptar i el que recapta. Si recaptés menys del que li correspongués, que entregués més. I la base hauria de ser la relativa a la redistribució fiscal en renda; és a dir, la diferència entre la participació proporcional a la renda en recaptació i l'esperable per la seva major base fiscal, sotmesa a la progressivitat de la tarifa, fet que equival a transferir la progressivitat de l’IRPF als fons de solidaritat. La redistribució és personal, i l’anivellament territorial n’ha de ser la suma. I aquesta progressivitat la decidim efectivament entre tots al Parlament espanyol. I acabaríem amb el trilerisme de fons i les salvaguardes discrecionals.
