04/12/2021

A la cornisa

3 min
A la cornisa

Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia de covid és la interrelació entre societats i individus al planeta, vist com un sistema dinàmic caòtic. Mai no havíem vist tan clarament l’efecte papallona, que ens explica com la pertorbació que es produeix en un sistema acaba provocant una amplificació que pot generar un efecte gran a curt o mitjà termini.

L’aleteig de la nostra època ha sigut un virus del qual encara no sabem exactament ni l’origen. En principi, es tractaria d’un virus sorgit inicialment en un mercat de Wuhan, on es venien multitud d’animals capaços d’albergar patògens perillosos per als éssers humans. Però la manca de transparència de les autoritats xineses no permet respondre encara avui a moltes incògnites. Entre elles, com la pandèmia es va estendre precisament des de la mateixa ciutat que acull un institut de virologia de màxima seguretat, conegut pels seus treballs sobre els coronavirus dels ratpenats i amb un equip que ha recollit més de deu mil mostres d’aquests animals a la Xina. Com diu Xi Jinping, “la ciència no té fronteres, però els científics tenen pàtria”, i per tant passarà molt de temps abans que la dictadura xinesa sigui capaç d’actuar amb la transparència que la comunitat internacional necessitaria per saber com es va produir l’aleteig que ha acabat aturant tot el planeta.

L’evolució lenta i imprevisible de la crisi del covid ens hauria de permetre aturar-nos a reflexionar sobre quina ha de ser la sortida, i com adaptar-la a l’emergència climàtica, davant la qual encara preferim tancar els ulls. Ebris de nosaltres mateixos i del nostre benestar, preferim refugiar-nos en la ignorància en comptes de mirar de cara la necessitat de canvi en molts ordres de la nostra vida quotidiana en els més petits gestos. Per més polèmica que generi el debat sobre els canvis de consum alimentari, no volem deixar de banda la reflexió sobre els costos globals de la nostra manera d’actuar i preguntar-nos quant de temps podem ignorar que la humanitat és una.

La sabana més diversa del món

Un equip del diari, format per la periodista Sònia Sánchez i la fotoperiodista Ruth Marigot, ha viatjat a la sabana tropical més diversa del planeta, la zona brasilera del Cerrado, per seguir el camí del cultiu extensiu de soja , que arriba a Europa com a destí final o de pas cap a la Xina, i veure’n les conseqüències. Una soja que avui a Europa es destina en un 87% a fer pinso per als animals i en menys grau a la producció de biocombustibles i a la producció d’aliments.

Les enviades especials han escoltat i ens expliquen com la desforestació acaba provocant la desaparició de l’aigua, i s’han trobat amb l’acaparament de terres i la violència contra les comunitats que hi habiten. Han assistit a la crema de terra, a les explicacions de com s’enganya els camperols tradicionals amb títols falsos de propietat que passaran la terra a les grans productores. El reportatge denuncia també la utilització de molts agroquímics considerats d’alta toxicitat per la Unió Europea, que contaminen les aigües dels rius, els pantans i els estanys, i perjudiquen la potabilitat de l’aigua i l’accés a la pesca.

A banda de l’ús per als pinsos dels animals que consumim nosaltres mateixos, assistim també als efectes secundaris d’un mercat global d’aliments que pot portar a la paradoxa d’utilitzar soja en molts aliments bio. Cal tenir present la realitat que la puresa i la virtut no existeixen i que només amb bona informació podrem decidir com a consumidors com podem reduir la nostra empremta ecològica en cadascun dels nostres gestos.

L’activista Yayo Herrero, enginyera i antropòloga, explica a l’ARA que no som conscients dels nostres límits. Vull pensar amb més optimisme que racionalitat que encara som a temps de treballar en unes tecnologies que ens ajudin a créixer d’una altra manera, més justa i menys lesiva per al que ens envolta. Un creixement que no arrasi els que tenen menys a costa d’engreixar-nos literalment als països rics. Herrero explica que una jove de Fridays for Future, Gemma Barricarte, va escriure que “s’està obligant molts joves a viure a la cornisa”. I quanta raó que té! La nostra responsabilitat avui és pensar en un futur que no obligui els nostres fills a viure a la cornisa. Cadascun dels nostres gestos compta per evitar que el balanç global sigui la misèria i la destrucció, convertint mig món en el nostre abocador com si l’aleteig de la papallona no ens hagués d’afectar.

stats