01/05/2021

Díaz Ayuso, guardiana de la flama ‘neocon’ a Madrid

3 min
Dossier Ayuso, el nacionalisme castís Desplega
Més de 25 anys de governs del PP han convertit Madrid en un laboratori del populisme de dretes
Radiografia de l’'ayusisme'
Rere la batalla del 4-M hi ha la pugna entre Redondo i MAR, caps de gabinet de Sánchez i Ayuso
Les eleccions madrilenyes: una partida d’escacs entre bambolines
Concentra el 80% dels funcionaris dels ministeris i el 44% de les multinacionals
Madrid, l’efecte capital que atrau inversions i empreses
Madrid té els impostos més baixos de l’Estat però la Moncloa planeja una harmonització entre comunitats
Ayuso, contra tothom per mantenir els privilegis fiscals
El PSOE, Més Madrid i Podem fien la victòria als nuclis del sud, que han perdut l'essència obrera
Un cinturó roig que perd color, feu i esperança de l'esquerra
La pandèmia ha revifat l’aparició de grups neofeixistes als barris més humils
Pobresa i desigualtat: les ales de l’extrema dreta
Ayuso va abandonar els geriàtrics i ha animat la població a “fer vida normal” tot i tenir les UCI plenes
L’excés de morts i contagis desmunta el ‘miracle madrileny’
L’aposta comunicativa és la de conceptualitzar el madrileny com un espai polític de llibertat econòmica
Díaz Ayuso, guardiana de la flama ‘neocon’ a Madrid

Isabel Díaz Ayuso ha sorprès amb declaracions com que a Madrid pots canviar de parella i no tornar a trobar-te el teu ex o que a la capital “es pateix” molt però que això és igual perquè pots anar a un bar a fer una canya. El marc d’aquesta inversemblant campanya és el de la defensa de la llibertat, una paraula que Ayuso dispara sempre que pot i en qualsevol context. I, encara que sembli del tot absurd, que ho faci té la seva pròpia lògica.

L’aposta comunicativa és la de conceptualitzar el madrileny com un espai polític de llibertat econòmica i de forma de vida enfront de “les imposicions” de l’esquerra al govern central i dels nacionalismes perifèrics. Recordem la batalla a propòsit del dúmping fiscal que converteix Madrid en un paradís fiscal per a les rendes altes, i que ha conduït a la paradoxa d’una ERC demanant que s’harmonitzin -és a dir, que se “centralitzin”- els tributs autonòmics.

Llibertat, aquí, també vol dir llibertat de moviments i d’obertura de comerços en pandèmia per mitigar les conseqüències de la crisi provocada per les restriccions, cosa que ha convertit Ayuso en l’heroïna dels restauradors. La veritat és que durant aquests últims temps s’ha convertit en l’oposició més visible al govern espanyol i ha arribat a eclipsar el paper de Casado. La presidenta s’ha posicionat en contra de totes les decisions de l’executiu central amb virulència. Pedro Sánchez ha comès l’error de seguir-li el joc en totes les ocasions, cosa que ha fet créixer l’estatura política de la lideressa. Tant, que Ayuso se n’ha aprofitat amb un avançament d’eleccions que li permetrà desempallegar-se, i fins i tot menjar-se, el seu soci de govern, Cs.

Pel seu estil insolent i sense topalls, que pot incloure tota mena de bestieses, la comparen amb el trumpisme, però el fenomen Ayuso s’explica molt millor si la connectem amb el fenomen neocon hispà. El seu cap de gabinet, Miguel Ángel Rodríguez, va ser un estret col·laborador d’Aznar durant anys, i la seva influència es nota en l’estratègia de polarització que segueix la presidenta. Ayuso va tenir un bon entrenament mentre treballava per a Esperanza Aguirre, la més brillant representant de l’experiment neocon madrileny que es va produir posteriorment a la derrota d’Aznar després dels atemptats de l’11-M. El seu ideari: liberals en el terreny econòmic, conservadors en valors i amb una bona dosi de nacionalisme espanyol -que va portar Espanya a la guerra de l’Iraq-. Es tractava de recuperar l’“orgull de ser dretes”. Aquests ingredients es conjugaven amb un estil comunicatiu agressiu que té clara continuïtat en les expressions d’Ayuso, de qui Aguirre diu que “entra en la batalla cultural sense complexos”. Tant és així que els votants de Vox la valoren millor que a la seva pròpia candidata, Rocío Monasterio. No és estrany: el mateix partit d’ultradreta ve precisament de l’escissió del PP d’una part d’aquest sector neocon quan Rajoy va decidir adoptar una estratègia més centrista.

El PP travessa avui una crisi d’estratègia: no sap què fer amb Vox i d’això depèn que pugui tornar a governar Espanya. Si abans de l’emergència de l’extrema dreta Casado va guanyar les primàries amb una proposta radicalitzada, que va acabar disputant el mateix espai polític que Vox, avui el PP oficialment ha decidit distanciar-se del seu extrem. Ayuso a Madrid va per lliure, i sembla que li funciona. A la rebotiga, un desig potser d’integrar altra vegada Vox. Però Madrid, malgrat el que diuen, no és Espanya. El que hi passi no té translació fàcil a la resta de l’Estat: cada comunitat té la seva pròpia idiosincràsia política.

Iglesias diu que les eleccions madrilenyes van de feixisme o democràcia -i el PSOE s’hi ha sumat-. Però sota la governabilitat neocon subjau una estructura de poder oligàrquica i de classe vinculada a les principals trames de corrupció del PP -Gürtel, Púnica, etc-. Aquesta estructura clientelar s’alimenta del rescat d’autopistes, d’obres públiques i projectes faraònics, i de la massiva privatització de serveis públics. Durant la pandèmia hem pogut veure amb tota la seva cruesa els efectes d’aquesta estratègia de poder sobre la vida i la mort a les residències, als hospitals buidats, i cada dia a les escoles abandonades, amb les ajudes que no arriben, amb les cues de fam de la comunitat més rica d’Espanya. No sorprèn veure Ayuso fent d’Ayuso quan la mateixa esquerra madrilenya ha decidit que dona més vots la batalla contra el “feixisme” que parlar de les condicions de vida. Han apostat de ple per la guerra cultural, un gran terreny de combat neocon.

Dossier Ayuso, el nacionalisme castís
Vés a l’ÍNDEX
stats