Dreta espanyola i franquisme
Amb la majoria absoluta de José María Aznar l'any 2000 va començar un procés de rearmament ideològic de la dreta espanyola que la connectava novament amb la seva tradició nacionalista o ultranacionalista, que té el seu antecedent més immediat en el franquisme, però també té arrels en la Falange, la CEDA i el lerrouxisme. En relació amb el franquisme, el Partit Popular és conscient que hi té una connexió umbilical, que arrenca en la fundació d'Alianza Popular sota el lideratge de Fraga Iribarne i cinc exministres més de la dictadura franquista. L'any 2002, Aznar es va permetre una condemna del cop d'estat del 36 i de la dictadura franquista (la va repetir Pablo Casado el 2021), tot i que ambigua, acompanyada de les oportunes picades d'ullet a la dreta dura, referents a “la concòrdia” i “les víctimes de tots els bàndols”.
Mentre condemnava retòricament el franquisme, Aznar va impulsar-ne la recuperació en diversos nivells: suport a la Fundación Francisco Franco i a la historiografia negacionista, multiplicació i intensificació de la presència de símbols de la unitat d'Espanya –molt en particular, de la bandera– arreu del territori estatal i en qualsevol àmbit (sobretot l'esportiu), o la posada en funcionament d'un think tank, la Fundació FAES, que s'encarrega d'elaborar doctrina per alimentar els discursos ultranacionalistes d'una part majoritària i molt influent de la premsa madrilenya.
Una ofensiva ideològica que s'ha produït dins els paràmetres que el mateix Aznar va exposar en els seus set cèlebres articles de l'any 1979 al diari La Nueva Rioja, en què qüestionava durament la Constitució acabada de votar en referèndum amb arguments com els següents (no ho traduiré perquè la prosa aznariana dringa millor en versió original): “Tal como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si nuestra economía va a ser de libre mercado o, por el contrario, va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes, si vamos a poder escoger libremente la enseñanza que queremos dar a nuestros hijos o nos encaminamos hacia la escuela única, si el derecho a la vida va a ser eficazmente protegido, si el desarrollo de las autonomías va a realizarse con criterios de unidad y solidaridad o prevalecerán las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades”. Etcètera.
Dins i fora del govern, Aznar ha marcat el rumb de la dreta espanyola durant aquests vint-i-cinc anys, un rumb que ha generat guerres culturals, ha forçat posicionaments geoestratègics (Veneçuela, Palestina), ha tingut fracassos i èxits electorals, i que actualment connecta sense problemes amb l'onada ultradretana que sacseja Occident mentre estableix aliances de govern amb un partit obertament neofranquista com Vox, que a la vegada va sorgir de les files del PP. En tenen també culpa les esquerres i els nacionalismes català i basc? I tant, per diversos motius. Però afirmar que Espanya compta amb una dreta vertaderament compromesa amb la democràcia és encara, avui en dia, una pretensió discutible.
