Recordo perfectament la meva cara de sorpresa la primera vegada que em van dir, a la porta d’embarcament d’un aeroport, que la meva petita maleta de mà no estava inclosa en el bitllet. No importaven ni la mida ni el pes. Simplement no estava previst. I em va tocar pagar, en efectiu o amb targeta, just abans d’embarcar. Em vaig indignar. No hi havia res a fer. O pagava o em quedava a terra. Des de llavors he vist com aquesta escena es repetia centenars de vegades: passatgers que, resignats, abonen un recàrrec moltes vegades superior al preu del bitllet. Una pràctica tan estesa que ja forma part de la rutina de volar amb certes companyies aèries.
Ara el ministeri de Drets Socials, Consum i Agenda 2030 ha incoat un nou expedient sancionador de gairebé dos-cents milions d’euros a cinc companyies aèries de baix cost per haver cobrat de manera indeguda l’equipatge de mà, la reserva de seients contigus i altres pràctiques enganyoses per manca de claredat informativa al viatger. Els expedients d’anys anteriors estan pendents de sentència a l’Audiència Nacional.
Però, com a economista, m’interessa un altre detall: el destí final d’aquests diners en forma de sancions. Els diners de la multa els ingressarà l’administració. No tornaran a les butxaques de qui els va pagar. És, en la pràctica, un impost encobert al viatger: primer es cobra de manera il·legal, després es multa i, finalment, l’administració es queda amb la recaptació. Aquest cobrament indegut està perfectament registrat: targeta d’embarcament, nom del passatger, rebut de pagament. El més lògic seria que s'obligués a retornar-lo a cada viatger. Però no serà així.
El resultat és paradoxal. Es penalitza les companyies aèries per incomplir la normativa, sí, però no es repara el perjudici real: milers de viatgers pagant per portar els mínims elements indispensables per a un viatge de llarga distància. Una forma de finançament públic que, sota l’etiqueta de sanció, funciona com un tribut improvisat. El que és sorprenent és que ningú no reclami la devolució. I que, al final, portar les coses bàsiques per viatjar es converteixi en una contribució forçosa al pressupost públic.
La sentència hauria de pronunciar-se en aquest sentit: devolució als passatgers un per un i, en tot cas, sanció posterior per incompliment de la normativa.
