17/09/2021

A Europa i Alemanya: ¿la democràcia funciona?

5 min
Cartell electoral del candidat de l'SPD a la cancelleria alemanya Olaf Scholz, que actualment lidera les enquestes.

La setmana passada a Brussel·les vaig trobar tothom pendent de Berlín. I a Berlín vaig trobar tothom electritzat per unes eleccions que inesperadament es presenten molt obertes. Una cosa, però, és clara: és gairebé segur que el nou govern alemany serà una coalició formada per tres partits, no per dos. I això ens porta a la pregunta més profunda de totes les relacionades amb aquest esdeveniment d’extrema importància per a Europa: ¿la democràcia funciona? Més exactament: ¿el model de canvi europeu a través del consens democràtic –del qual Alemanya és un gran exemple– pot generar les mesures que Europa necessita urgentment si no vol perdre posicions al segle XXI?

La Unió Europea és com una màquina escurabutxaques gegant. Com més pinyes o taronges s’arrenglerin a la pantalla, millors seran els resultats. Aquestes eleccions alemanyes representaran quatre fruits seguits; les eleccions presidencials de França de la primavera n’hi afegiran tres més. Itàlia i Espanya n’hi aportaran potser dues cadascuna, i la resta procedirà d’altres països europeus i les institucions de la UE.

Sigui quina sigui la teoria constitucional de la UE, a la pràctica l'alineament dels governs nacionals continua sent la clau per a qualsevol iniciativa important que s’emprengui. Els meus amics de Brussel·les comenten constantment que els “alemanys” pressionen per a això o “els francesos” pressionen per a allò. La majoria de comissaris europeus conserven un to nacional. Fins i tot les grans agrupacions paneuropees de partits del Parlament Europeu estan força influenciades pels partits nacionals dels estats membres més grans. Perquè la Unió funcioni bé cal una coalició de coalicions formades per coalicions.

Els crítics parlen constantment del “dèficit democràtic” de la UE, però en realitat el que passa és tot el contrari. El sistema és tan complicat i lent precisament perquè necessita el consentiment de 26 governs elegits democràticament, a més del d’Hongria, i també el d’un Parlament Europeu elegit democràticament i, de vegades, el d’estats d’una federació i d’algunes regions. La UE és una negociació permanent. La meravella no és que es mogui a poc a poc, sinó que arribi a moure’s.

Però una crisi pot servir d’ajuda. Sense la pandèmia del covid, no tindríem els 750.000 milions d’euros en subvencions i préstecs del fons de recuperació, també conegut com a Next Generation UE i finançat amb l’emissió de deute europeu mutualitzat. A Brussel·les, un pòster gegant en un costat de l'edifici Berlaymont, seu de la Comissió Europea, ens ensenya una noia europea saltant alegrement, amb les paraules "Next Gen EU" impreses sobre una cama; però, en realitat, també hi hauria d’haver, en un lloc ben destacat, un virus ple de punxes. Un optimista diria que, gràcies a les inundacions del nord-oest d’Europa i els incendis forestals de Grècia, Europa ha obert els ulls i s’ha adonat de la crisi climàtica. En qualsevol cas, és una organització política força estranya que necessita crisis successives per sobreviure.

Angela Merkel i Emmanuel Macron reunits al Palau de l'Elisi de París aquest 16 de setembre.

A la capital d'Alemanya, l’estat més poderós d'Europa, es parla de les coalicions que podrien sorgir dels més que probables mesos de converses per formar govern després de les eleccions generals, que tindran lloc el 26 de setembre. Els bromistes diuen que, molt després d’haver-se publicat totes les necrològiques dels seus 16 anys al poder, la cancellera (en funcions) Angela Merkel encara pronunciarà el discurs de Cap d'Any del 2022 amb una altra de les seves jaquetes de colors.

Parlant de colors, les dues coalicions més probables són les denominades Jamaica (el negre dels cristianodemòcrates, el groc dels liberals i el verd dels ecologistes) i semàfor (en què el vermell dels socialdemòcrates substituiria el negre dels cristianodemòcrates). Totes dues coalicions serien fermament europeistes. L’anàlisi dels programes electorals demostra que els verds i els liberals tenen una visió federalista més favorable a la integració d’Europa, per bé que amb diferències importants. Armin Laschet, el candidat conservador a la cancelleria, és el típic europeu occidental de l’Alemanya Occidental, amb una estàtua de Carlemany al despatx. (De fet, el seu germà afirma que la seva família descendeix de Carlemany.) No hi ha dubte del seu compromís personal amb Europa.

En conjunt, però, em sembla que la coalició semàfor seria la que segurament donaria més llums verdes a Europa. El debat televisiu de diumenge al vespre entre els candidats a la cancelleria va reforçar, sembla, l’opinió de bona part d’alemanys que el socialdemòcrata Olaf Scholz –actual ministre de Finances i vicecanceller, un home sòlid, formal i experimentat– és el més qualificat per succeir Merkel. M’inclino a estar-hi d’acord. Sembla que, per fi, tots els partits de les dues possibles coalicions han entès la urgència d’abordar el canvi climàtic i estan decidits a col·laborar, cadascun d’ells a la seva manera, amb el poderós sector empresarial alemany per organitzar la necessària transformació econòmica. Després caldrà llegir la lletra petita, però no hi ha dubte que això reforçarà les iniciatives ecològiques de la UE, dirigides pel vicepresident de la comissió, Frans Timmermans.

L’àmbit en què la coalició semàfor treu una puntuació més alta que la Jamaica és l’eurozona. Tant una coalició com l’altra tindrien, amb gairebé total seguretat, un ministre de Finances de la línia dura: Christian Lindner, dels liberals. (Una vegada em va dir que “a Berlín només hi ha un ministeri”: el de Finances.) Però segurament el canceller Scholz serà més capaç que els cristianodemòcrates –fiscalment conservadors– de mostrar la flexibilitat pragmàtica que farà falta no només per evitar que l’eurozona s’enfonsi –cosa que faria qualsevol govern alemany–, sinó també per procurar que funcioni millor per a les economies del sud d’Europa, que des de fa temps s’ho passen malament.

De tota manera, no hi ha dubte que les difícils negociacions tripartides per formar una coalició donaran peu a compromisos complexos i, per tant, a un impuls menys clar i contundent per a Brussel·les. I Alemanya encara representa només quatre pinyes a la màquina escurabutxaques europea. En el supòsit que, a la segona volta de les eleccions presidencials de la primavera vinent, Emmanuel Macron acabi enfrontant-se a la nacionalpopulista Marine Le Pen, hem de posar les nostres esperances en la victòria de l’actual president. Però després de passar uns dies a França abans de viatjar a Brussel·les, estic força neguitós. La barreja explosiva de temes com la immigració, l’islam, el terrorisme i la delinqüència per formar un únic relat que inocula la por té molta força a França. Un fet imprevist, com ara un atemptat terrorista a la vigília de la segona volta, podria fer realitat el que sembla impensable.

Europa també necessita que Super Mario Draghi continuï sent el primer ministre d’Itàlia en lloc de passar a ocupar-ne la presidència, cosa que potser desencadenaria unes eleccions en què els nacionalpopulistes obtindrien bons resultats. I necessita que, a Espanya, continuï al poder un govern sensat. Aleshores i només aleshores tindríem, a mitjans de l’any que ve, l’alineació de dígits necessària per a un període postcovid dedicat a la reforma dinàmica de la UE.

Tot això és possible, però no és gens ni mica segur. El govern que surti a Berlín és la primera –només la primera– prova per veure si el model europeu de canvi a través del consens democràtic compleix els seus objectius. Si la democràcia no funciona, els joves europeus buscaran models alternatius. En una enquesta feta l’any passat a tota la UE pel meu equip d'investigació de la Universitat d'Oxford, el 53% dels joves europeus deien que, en la seva opinió, els estats autoritaris estan més ben equipats que les democràcies per fer front a la crisi climàtica. El repte d’Europa és demostrar el contrari, i no només pel que fa a la crisi climàtica.

Traducció: Lídia Fernández Torrell

Timothy Garton Ash és historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford
stats