30/06/2022

Europa els mira

3 min
Una dona amb un binocle incorporats a les ulleres.

Al Regne d'Espanya les condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans no li fan ni fred ni calor. Cada vegada que el Tribunal d’Estrasburg condemna l’Estat per una vulneració de drets fonamentals es produeix una mena d’apagada informativa, de manera que el fet passa desapercebut per a la gran majoria de la gent. Contràriament al que seria esperable d’una democràcia plena (sic), l’estat espanyol no creu que tingui res a millorar quan la més alta instància europea posa de manifest que el seu sistema judicial ha vulnerat drets fonamentals dels ciutadans.

El darrer exemple l’hem conegut aquesta setmana. L’any 2014, amb el ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz com encarregat de les clavegueres de l’Estat, algú va considerar que calia assenyalar els 33 jutges catalans que havien decidit signar un manifest on argumentaven, en exercici del seu dret de llibertat d’expressió, que era defensable el dret a decidir des del punt de vista constitucional. A més de la denúncia rebuda per un instrument al servei de les clavegueres com era el sindicat Manos Limpias i de l’expedient obert pel Consell General del Poder Judicial, aquests jutges i magistrats van ser sotmesos a l’assenyalament públic amb una doble pàgina al diari madrileny La Razón, que va publicar fotografies de cadascun d’ells, algunes de les quals algú havia obtingut il·legalment de la base de dades del DNI de la Policia Nacional.

En aquell moment, l’entitat de juristes Drets, de la qual tinc l’honor d’haver estat cofundador, va iniciar accions judicials que van acabar totes arxivades. Amb evasives i silencis va resultar impossible acreditar qui havia negligit les seves funcions i havia permès que s’utilitzés, amb finalitats clarament polítiques, el contingut dels arxius policials. Com tants altres exemples trobaríem, tot i saber del cert que algú va actuar malament, els tribunals van deixar orfes de resposta els que demanaven que es fes justícia. I, per si en teníem cap dubte, fa un parell de setmanes vam poder sentir a la fonoteca de l’excomissari José Manuel Villarejo com ell i altres responsables de la cúpula policial parlaven sobre la conveniència de fer desaparèixer les proves que poguessin indicar qui havia accedit als arxius del DNI.

Només la persistència d’aquests jutges i la bona feina feta per l’advocat Andreu Van den Eynde, que ha defensat el cas, han fet possible que allò que va quedar en via morta a l’estat espanyol hagi trobat resposta a Estrasburg, que ha condemnat el Regne d’Espanya a indemnitzar els afectats per haver-los vulnerat la seva vida privada. La sentència del TEDH feta pública aquest dimarts, però, més enllà de donar resposta a un cas concret, estableix un precedent de gran transcendència perquè deixa clar que “no hi ha cap llei que justifiqui fer un informe policial sobre ciutadans respecte dels quals no hi ha indicis d’haver comès cap delicte o que estiguin planificant cometre’l”. De fet, deixa clar que “la mera existència d'un informe policial sobre la conducta de persones que no han tingut cap activitat criminal, suposa una vulneració del dret a la vida privada i familiar”. I, a més, retreu a l’estat espanyol no haver dut a terme una investigació útil i efectiva dels fets denunciats i, per tant, que hagi incomplert l’obligació expressa de protegir els drets dels ciutadans.

En molts dels procediments judicials que s’han obert arran del procés independentista hem vist com la Fiscalia i els cossos policials han anat de bracet per fer investigacions prospectives. De forma il·legal han obert diligències no pas per perseguir un delicte sinó per investigar persones per veure si podien identificar algun fet que permetés imputar-los algun delicte. En el judici del Tribunal Suprem, per exemple, es va posar de manifest que l’Audiència Nacional, l’any 2015, quan no existia cap mena de denúncia, ja havia encarregat al tinent coronel Baena, àlies Tácito, que comencés a investigar els polítics independentistes. Aquest fet, i molts altres, s’inclouen en els recursos dels presos polítics que haurà d’examinar el TEDH. I el mateix es podria dir de la causa del jutjat 13, en el qual es va fabricar una denúncia a partir d’una notícia de premsa, que va donar lloc a sis mesos de secret de sumari injustificat, que va permetre practicar tota mena d’intervencions de comunicacions i escorcolls.

Tant o més preocupant que el desemparament a l’hora d’obtenir la protecció dels drets fonamentals dins el sistema judicial espanyol és l’absoluta indiferència de l’Estat davant de les condemnes per vulneració de drets fonamentals. Mai se sanciona cap jutge ni cap funcionari i aquí no passa res. Vulnerar drets fonamentals, a Espanya, surt de franc si es porta toga. 

Carles Mundó és advocat i exconseller de Justícia
stats