Per primera vegada, una nova majoria de dretes s’està consolidant a l’Eurocambra, amb el flirteig del Partit Popular Europeu (PPE) amb els grups d’extrema dreta. La setmana passada els conservadors van aconseguir aprovar el paquet de mesures proposades per la Comissió Europea per simplificar la càrrega regulatòria amb el suport de les famílies més a la dreta de l’hemicicle, i a canvi de retallar les normes que exigeixen responsabilitat corporativa de les grans empreses en matèria de medi ambient i drets humans.
No és la primera vegada que passa. Ara fa un any, poc després d’estrenar una legislatura que ha reforçat, encara més, els escons de les tres famílies ultres que seuen al Parlament Europeu, el PPE ja es va aliar amb els Conservadors i Reformistes –la família de la primera ministra italiana, Giorgia Meloni– i el grup dels Patriotes –que abanderen l’hongarès Viktor Orbán i els de Marine Le Pen– per aprovar una resolució no vinculant de suport al líder opositor veneçolà Edmundo González. Aquella nova majoria alternativa va ser la primera materialització del joc d’equilibris que s’ha obert en la política europea. Una estratègia que, durant molt de temps, havia dividit internament els conservadors i que ara es va aclarint. La clau de volta la tenen els democristians alemanys, que lideren el PPE i l’estratègia d’acostament a la dreta radical.
Una vegada més, la CDU alemanya juga a dues bandes. Mentre el canceller Friedrich Merz defensa aïllar una Alternativa per a Alemanya (AfD) que li està menjant l’espai polític, el seu company bavarès al Parlament Europeu, el socialcristià Manfred Weber, ha acabat imposant la seva tesi de les "geometries variables". L’AfD ja és la segona força al Bundestag i algunes enquestes li atorguen el lideratge en intenció de vot. Mentre els serveis d’intel·ligència alemanys documenten la radicalització del partit que lidera, el suport electoral Alice Weidel no ha parat de créixer. El debat sobre mantenir o no el “tallafocs” –com es coneix a Alemanya l’estratègia de "cordó sanitari" que durant dècades havia frenat les coalicions amb l’extrema dreta– divideix una democràcia cristiana afeblida.
L’any que ve hi ha eleccions regionals programades als lands de Baden-Württemberg, Renània-Palatinat, Saxònia-Anhalt, Meklemburg i Berlín. A totes elles es preveu que l’AfD obtindrà resultats de dos dígits. De fet, als dos estats orientals de Saxònia i Meklemburg la ultradreta frega la majoria absoluta en les projeccions de vot. En aquesta Alemanya amb un centre polític minvant, el país reviu la nostàlgia per una Angela Merkel, de tour amb les seves memòries acabades de publicar, que el reconnecta amb el to moderat, la racionalitat, la confiança i una mena de certesa que acompanya la figura de l’antiga cancellera. Tot i que en la revisió de les seves polítiques –també pel que fa a la relació amb Rússia i la Xina– hi ha unes quantes ombres i cap autocrítica, la presència pública de Merkel accentua la sensació de buidor en aquesta Unió Europea òrfena de lideratges creïbles i agreuja també les divisions internes en la CDU.
La Unió Europea s’ha quedat sense tallafocs. El centredreta s’ha vist superat per l’extrema dreta a Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica i el Regne Unit. El joc parlamentari a l’Eurocambra és una conseqüència més de l’impuls polític d’unes forces que han aconseguit ser imprescindibles per a la governança de dinou dels vint-i-set països de la Unió Europea. L’homologació de les cada cop més heterogènies forces de dreta radical europees s’ha solidificat, sobretot, als estats membres, i la seva influència és clarament visible al Consell de la UE. Quan els caps d’estat i de govern de la Unió es reuneixen no hi ha cap cordó sanitari ni tallafocs. Les grans decisions polítiques es prenen per unanimitat i la força d’aquestes noves majories fa temps que està transformant l’agenda comunitària. Només l'any 2000, quan es va negociar el govern de coalició entre l’extrema dreta austríaca i la democràcia cristiana de Wolfgang Schüssel, els 14 països que aleshores formaven la UE van decidir aïllar diplomàticament, i de manera temporal durant sis mesos, el nou executiu austríac. Ha estat l’única vegada –la primera i última– que es van prendre mesures simbòliques. Després han vingut unes quantes coalicions i governs liderats per l’extrema dreta a Europa que els socis comunitaris han anat entomant com a part d’una normalitat anòmala. L’anomenada "opció nuclear" –que preveu la suspensió de certs drets de pertinença a la Unió, com ara la suspensió del dret a vot, en cas de violació greu i persistent dels valors fonamentals– ha quedat inutilitzada perquè requereix una votació unànime de tots els altres estats membres i, amb les majories actuals, és impensable.
L'únic instrument per posar límits a l’abassegadora onada radical és la voluntat política, i aquesta va de baixa des de fa temps, víctima de la por electoral i la necessitat aritmètica.
