Per què el meu fill no parla català?
Què fem? És la pregunta dels pares que encara tenen neurones quan senten que el seu fill no parla català ni amb els que també parlen català de famílies que xerren en català. Els crios repeteixen com una metralladora (estem en guerra i els hi han donat armes): “El català no està de moda”. El català deu ser l’única llengua d’aquest planeta i la galàxia que no està de moda. Està en voga l’islandès? El malai? El portuguès? Eh?
El castellà “hace más fino”, és “algo de buen ver” i “és la moda i havem de parlar-hi”, diu un protagonista de l’obra Gente bien, de l’addicte a la morfina de la vida Santiago Rusiñol. Estrenat el 1917, el sainet retrata aquella moda d’aquells catalans que decideixen parlar castellà als nens, faroles i esquirols, de cop. Creien que l’ascensor social era en castellà. Només ho podria escriure Rusiñol.
Déu del modernisme. “Príncep dels catalans”, títol atorgat a França. Rusiñol és el pare del modernisme català i sideral. Fa de Barcelona (i Sitges) cocapital del modernisme internacional amb París. Art total. I 360 graus va ser com enlloc a Catalunya: literatura, pintura, teatre, arquitectura, escultura... Els modernistes catalans ho van fer tot en una llengua que no estava de moda: el català. Van incorporar el català a Europa sense aquesta Unió Europea estat nacional-burocràtic. Es nega a Catalunya al segle XXI el que no se li negava al paraestat modernista català del XIX. Però el tema és la moda, oi?
La que explica Rusiñol. La dels “comtes de Rierola”. Fan una festa. El protocol diu que tot en castellà. Els costa. Se’ls escapa el català, les catalanades, aquelles cares de restrenyiment. I en aquest sarau tothom és catalanoparlant però parlen tots en castellà. Un ball de màscares de zombis. Per això un amic del comte li diu que si vol ressuscitar, si vol l’aprovació que busca, ha de fer anar l’altra llengua: s’ha de morrejar, magrejar, amb una altra senyora que no sigui la seva senyora. I la comtessa amb un altre senyor que no sigui ell. Necessiten un amant cadascú. És l’ISO 9000 de l’acceptació social en castellà. La veritat: l’amic li diu això perquè es vol beneficiar de la seva senyora.
El col·lega li passa la llengua i tot ADN pel cos públic de la comtessa. I el comte busca una víctima: la dona del senador. L’arramba per sanar-la i salten totes les alarmes del cinturó de castedat. El senador esclata i el comte s’excusa: "Nada, nada. Son juegos de salón". El senador atòmic: "Ja l’hi donaré jo, el salón! Insolent! ¡Bandido! ¡Parnales! Vagi a flirtejar amb su abuela. Perdut!" A ell només se li acut contestar: "Esto no es correcto, senador. Ni es castellano". El senador: "Romanços amb el castellano! Qui tradueix quan està exaltat?" I marxa disparant en català tot reptant-lo a un duel a trenc d’alba.
Ferit i alliçonat, el que no volia saber el comte és que a Catalunya els comtes parlaven català. Que teníem comtes propis, reis, prínceps... I que la llengua, com la veritat, surt de dins. No es pot mentir. I el que volen els de la moda: és follar-nos i robar-nos. Avui encara es viu d’aquell modernisme artístic i material. La idea i el bitllet. I es ven tot i es compra tot. Volen la violació i l’espoliació. I la llengua no està de moda. Per això la volen... perquè és la que ho ha fet tot. Per això la realitat és en qualsevol llengua menys el català. Se li diu moda a la violència. Els nens i no nens, ja assenyalats per parlar català, és el que els queda per tenir-ho tot: cos i ànima.
