14/07/2023

La frontera més mortífera del món

3 min
Les ONG com Open Arms sovint han topat amb entrebancs burocràtics.

Com cada estiu, les notícies sobre naufragis i rescats a la Mediterrània esquitxen els mitjans de comunicació. Amb la globalització, la Mediterrània, des que tenim constància estadística, ha esdevingut la frontera més letal del món. Segons l’Organització Mundial de les Migracions, l’any 2022 es varen documentar 2.406 morts –a 1 de juliol de 2023 ja se n’enregistren 1.874–, el 35% de totes les defuncions d'immigrants i refugiats provant de travessar fronteres enregistrades al planeta. Si hi afegim les 867 morts imputades a la ruta transsahariana el mateix 2022 –que al cap i a la fi forma part del sistema migratori mediterrani–, aquestes se situen molt per damunt de les 1.083 defuncions de la segona zona més perillosa, la que marca les múltiples fronteres americanes, començant per la que separa Mèxic i els Estats Units. Pensem que es tracta de la punta de l’iceberg: estem parlant només de les morts documentades. Aquestes dades i les imatges dels naufragis ens commouen, com a mínim provoquen un minut o dos d’esgarrifança empàtica.

Ens hem acostumat a parlar de la “fortalesa Europa” per denunciar el blindatge de la Unió Europea a les migracions, però crec que “l’ètica del bot salvavides”, és una metàfora que hi escau millor si el que volem és entendre la nostra inacció. El conservacionista ambiental neoliberal Garret Hardin el 1974 va empescar-se aquesta expressió, per oposar-se a l’analogia entre el planeta Terra i una nau espacial on viatja la humanitat sencera, la “spaceship Earth”. Metàfora encunyada gairebé una dècada abans per l’economista pacifista Kenneth E. Boulding i popularitzada pel divulgador científic i escriptor de ciència-ficció Isaac Asimov, per subratllar el destí comú de tots els països en enfrontar la crisi ecològica i, en aquells moments, també demogràfica i nuclear. El missatge de l’ètica del bot salvavides, per contra, és que intentar salvar tothom pot posar en perill la seguretat i la riquesa dels països desenvolupats. No hi cabem tots. La idea que han aconseguit que interioritzem amb tota la seva cruesa és que per mantenir el nostre benestar cal que altres morin.

Aquesta “ètica” és la que en part explica la nostra persistent amnèsia. Ja no recordem que el juny del 2022, a la frontera de Melilla amb el Marroc, hi va haver 37 morts i més de 70 desapareguts, i que l’endemà el president del Govern d’un partit que es diu obrer i socialista va felicitar les forces d’ordre públic marroquines que havien perpetrat la matança, amb la passivitat de les forces d’ordre espanyoles. Ja no recordem que el juny del 2019 es va viure una crisi amb la negativa dels governs italià i maltès d’auxiliar els nàufrags rescatats, i amb els tertulians de l’extrema dreta convidats a les televisions privades per escampar la calúmnia que les ONG com Open Arms actuaven en connivència amb les màfies de tràfic d’humans. Ja no recordem que aquell mateix estiu, en el debat d’investidura de Pedro Sánchez, el líder de la ultradreta espanyola gallejava d’haver llegit el poeta i dramaturg marxista Bertolt Brecht ocultant que aquesta cita tergiversada era la que encapçalava el llibre Le grand remplacement de Renaud Camus, veritable bíblia del moviment supremacista blanc arreu del món. Pamflet que el març del 2019 va inspirar la massacre amb 49 morts a una mesquita de Christchurch (Nova Zelanda). No recordem que la Fiscalia de l’Audiència Nacional va obrir diligències després de la denúncia de Vox contra Proactiva Open Arms per infracció marítima i col·laboració amb organització criminal.

Però l’amnèsia ve acompanyada de la mentida. S’assenyala la demografia com a causa de les migracions, ara de la mà del canvi climàtic. És veritat que el 2050 la població africana, amb 2.400 milions d’habitants estimats per Nacions Unides, serà la que més haurà crescut del món. Malgrat el descens de la fecunditat, la seva estructura jove té encara un important potencial de creixement. Però la principal raó de les migracions segueix essent, sempre ho ha estat, l’explotació econòmica d’un sistema basat en la desigualtat, entre classes i entre països. Tot per amagar que Àfrica no és un continent perifèric, a la deriva, és un centre extractiu indispensable per a la globalització, sotmès mitjançant el deute, on les grans potències com la Xina, Rússia i els països de la Unió Europea, especialment les antigues metròpolis colonials, es disputen la terra i els recursos naturals, destrueixen el teixit social i productiu, qualsevol oposició política, i hi aboquen les deixalles del nord global, mentre converteixen els seus habitants en sobrers.

Passat el nostre minut d’empatia esglaiada, podem capbussar-nos de nou en l’oceà anestèsic de consumisme i autoexplotació en què hem convertit les nostres vides, apartant, això sí, els cadàvers que calgui per fer-les possibles.

Andreu Domingo és subdirector del Centre d’Estudis Demogràfics
stats