La ginesta, Maragall, la llengua, Catalunya
Faig avui un petit parèntesi en els meus articles d’economia. Ahir al vespre, al Palau, es va estrenar l’espectacle sobre Maragall que he tingut el privilegi de compondre i que el diari ARA ha coproduït. Abans de tornar als meus temes habituals, sento que he de dir simplement gràcies. A tots.
No ho dic només en clau personal sinó perquè hi ha moments en què un projecte deixa de pertànyer a qui l’ha imaginat i passa a ser una cosa col·lectiva. Ahir vaig tenir aquesta sensació molt clara.
L’Ignasi Aragay, en les seves paraules inicials, va recordar que la poesia de Joan Maragall sempre és un diàleg. Un diàleg amb la natura, amb el país, amb el sentiment de la nació. Però també amb la seva dona, amb la vida quotidiana i amb el propi esperit. Maragall parla amb el món que l’envolta, però sobretot hi entra en relació.
Potser per això la paraula que em ve al cap per descriure el que va passar ahir és una paraula poc utilitzada fora de l’àmbit religiós però molt precisa en l’àmbit artístic: comunió.
Quan funciona, l’art és exactament això: una comunió entre els intèrprets (Roger Padullés, Sílvia Bel i Miquel Esquinas), l'obra i el públic que l’acull. I també una comunió entre disciplines, que, per un instant, deixen de parlar en llenguatges separats. Ahir convivien quatre llenguatges artístics: la poesia, la narració, la història d’amor que travessa Clara Noble, esposa de Maragall, i la música.
Però tota comunió necessita un vehicle. I aquest vehicle va ser la llengua catalana. D’alguna manera, l’estrena d’ahir va acabar sent menys un debut personal com a compositor —que també— i més un petit homenatge a la bellesa de la nostra llengua, de la nostra cultura, de la nostra manera d’estimar. La nostra llengua té el do de convertir la paraula en música, la poesia en emoció i la memòria en present.
També va ser, per descomptat, un homenatge a Joan Maragall. I a través del poeta, a tots aquells que estimem la nostra literatura i la terra que l'han fet possible.
Quan un espectacle acaba i el públic marxa, el que queda no és tant l’obra com aquella sensació compartida que durant una estona tots hem estat dins d’una mateixa cosa. Potser és això el que Maragall sabia dir millor que ningú: la capacitat de la paraula per entrar en relació amb el món. Per això acabo amb unes paraules seves, escrites sobre les ginestes, que resumeixen millor que qualsevol explicació aquesta manera tan catalana d’entrar en comunió amb la nostra terra i fondre'ns, així, en una única essència: Catalunya.
“Em sembla que si ens omplíssim ben bé els esperits de l’olor de la ginesta, seríem més nosaltres mateixos: així, alegres, francs, bons, com bons catalans; que ella ens purificaria de les tares que tenim; i que quan algun foraster volgués donar idea de nosaltres, diria:
—Mireu, és un poble que la seva flor és la ginesta”.
