Amb la novel·la Escenaris Toni Sala completa la seva trilogia, la que va començar amb Els nois i va continuar amb Persecució. Crec sincerament que Escenaris és la millor. Com he dit en el títol d’aquest paper, crec que és una gran novel·la. I ho és pel seu contingut i per la forma en què està escrita. El contingut no és altra cosa que un retrat magnífic del nostre país, del seu moment actual en què tot sembla haver estat en va, en què la gent, desmenjada, deambula somnàmbula pel seu dia a dia, com en diuen, sense rumb i sense il·lusió. Aquest retrat Toni Sala l’aconsegueix amb una forma magistralment construïda. Cinc personatges principals entrellaçats per pensaments i records, per una imaginació que salta d’una de les seves ments a una altra i va teixint un relat que no es pot deixar. Personatges i paisatges, o si volem, escenaris íntimament travats que configuren un text inoblidable. Hi ha un teixit que la llengua sosté, una llengua exacta, amb incursions al català més degradat dels joves d’ara, però rica quan qui parla és un personatge culte o bé és la veu d’un narrador que no dubta a infiltrar-se en la veu dels personatges sense que ens n’adonem. La lectura d’Escenaris demana atenció, és clar, és un gran llibre que, penetrar-lo, exigeix atenció. Llavors l’obra es desplega i s’afua i se’t fica a dins i provoca el plaer mental d’allò que diu i el plaer literari de com ho diu, si és que aquests dos no són una mateixa cosa. Llegint-lo, em va semblar que Toni Sala usava la vella tècnica de l’oratori. Un teixit musical continu, fet de llengua i escenaris, que anuncia i introdueix unes àries dels personatges. Aquestes àries reflexionen i narren. Hi ha tot un capítol, el titulat “La carta”, que ell sol és l’ària, perfecta, indecisa lingüísticament, tal com el personatge demana, emotiva al màxim, que l’habilitat de l’autor utilitza per definir i ampliar aquest personatge. L’autor fa servir aquestes àries per anar construint el retrat del país. Una ària sobre el teatre, per exemple, en què el protagonista, que és actor, explica, amb tots els ets i uts, la seva formació, la seva història i la constitució mateixa del fet teatral. Hi ha una altra gran ària sobre la llengua, servida com un dels monòlegs que l’actor recita. També hi ha una ària sobre la realitat sexual del país, sobre el rebuig de la maternitat, sobre l’homosexualitat i la insatisfacció del propi sexe. Una mirada dura a través de la mirada d’una infermera, un personatge obsedit per ser mare i no interrompre la cadena de la sang.
Tot comença amb un senglar, una bestiota que surt al pas del protagonista mentre corre de nit, amb el seu Audi, per una carretera secundària del Pirineu. L’escenari, esplèndid, un bosc poblat d’avets, negres i brillants, de prop de Puigcerdà. Una altra de les àries, més breu, és el discurs que fa un vell motard, que es diu Molles, després d’un concert, mentre els assistents se’n van anant, cosa significativa, perquè el discurs, l’ària, va sobre el desengany polític i això ja no interessa a ningú.
El personatge més entranyable de la novel·la és, per mi, el pobre Vadó, un xicot d’uns trenta anys, dissortat, solitari, enamorat i no correspost. Ell és qui escriu la carta que constitueix tot un capítol de la novel·la. Cal dir que aquest xicot és obès, així com l’Olga, amb qui té relacions sexuals. Vadó és un perdedor nat. Olga, la infermera, és aquella de l’obsessió per la maternitat. Però no vull desvelar res. Ara cal anar amb molt de compte perquè no t’acusin de fer espòilers. No. Fins ara he anat amb molt de compte per no dir res de massa. Però en aquest cas, tan estretes són les fibres d’aquesta novel·la, tan dens el teixit, que potser s’agrairia que algú en destriés una mica l’entrellat. Que algú establís els ponts entre personatges i escenaris, entre records i desigs.
L’altra nit, que em costava d’adormir-me, partint de la meva idea de novel·la oratori, em vaig distreure atribuint tessitures vocals als protagonistes. Tomàs, l’actor, havia de ser un baríton, en Vadó, era, sens dubte, el tenor, i Olga, la soprano. En Molles, el de l’ària política, havia de ser un baix, i la seva dona, la Marta, que també canta una ària, més curta, podria ser una mezzosoprano. Ja veuen com ens divertim els vells, convertint una novel·la en un oratori i buscant la tessitura convenient a cada veu.
Bé, tot això a part, mentre llegia Escenaris, se m’anava fent cada vegada més important. La veia com una de les grans novel·les de la literatura catalana.
