Un home mata el seu gendre al mig del carrer i truca als Mossos, amb fredor assassina, perquè el vinguin a detenir. Un home mor a casa seva i els veïns se n’adonen quinze anys després, perquè pensaven que se n'havia anat a viure a una residència.
El sogre no es va tornar violent d’un dia per l'altre. I en una comunitat de veïns, per poc estable que sigui, es passa llista un cop a l’any, si més no.
Hem d’estar pels altres? “Només em faltaria ocupar-me dels veïns” seria la resposta més freqüent, sobretot tenint en compte que “els altres” són cada vegada més estranys, més desconeguts, parlen en altres llengües i tenen altres costums. Però amb els anys descobreixes que un grup on la gent estigui una mica pels altres és més humà i, per tant, entre altres coses, més segur.
Ahir, una dona d’aspecte fràgil va entrar al vagó del metro caminant amb una crossa. Dues persones van saltar alhora a demanar als passatgers que anaven asseguts als bancs reservats per a aquests casos que fessin el favor de deixar un seient lliure i la resposta positiva va ser immediata. Anava en l’autobús i, quan vaig aixecar la vista del mòbil, vaig veure una dona dreta que portava un nen d’uns dos anys en braços. Li vaig voler vaig cedir el seient i em va dir que no, que el nen no volia anar assegut, que volia anar a coll. Vaig estar a un microsegon de fer-li la teòrica de veterà sobre que educar un nen consisteix en ensenyar-li des de ben petit que la seva voluntat no és sobirana i que la mare és una persona que també es cansa. Però vaig callar, pensant que jo no era el guardià de la meva germana, i menys davant de tothom. Tant de bo llegeixi aquest article.
