08/12/2021

Hilma af Klint. Qui?

3 min
L'artista sueca Hilma af Klint.

Gràcies al Dart Festival, un festival de documentals sobre art contemporani, he pogut veure recentment Beyond the visible - Hilma af Klint, un documental que repassa l’obra d’una altra artista desconeguda per al gran públic, del qual, naturalment, jo formo part. La sueca Hilma af Klint té una obra monumental i una història fascinant que es coneix per alguns testimonis i per la quantitat de llibretes i pintures que va deixar durant els seus 82 anys de vida. Però és que, a més a més, és l’artista que fa la primera obra abstracta de la història de l’art occidental, encara que la medalla l’ha portada durant molt de temps (i en l’imaginari persisteix) Vassili Kandinski, que és de qui ens parlaven quan estudiàvem història de l’art. Res en contra de Kandinski.

Als anys 80 del segle passat un grup de dones artistes va formar als EUA el col·lectiu Guerrilla Girls, que es dedicava a assenyalar la discriminació existent per raó de gènere o de raça en el món de l’art. Van actuar sobretot a Nova York, i un dels seus cartells més coneguts és el que es pregunta: “En la secció d’art modern menys d’un 5% són dones, però un 85% són nus femenins. ¿Cal que les dones es despullin per ser exposades al Metropolitan Museum?” A finals del 2021 la situació no ha canviat gaire. Es fan exposicions exclusives sobre dones artistes per complir amb l’expedient i perquè ha augmentat l’interès, evidentment, però ¿què passa en la història de l’art? Què ha canviat? Pràcticament res. A Barcelona, després de dues exposicions immersives sobre l’obra d’artistes -van començar per Monet i després van fer Klimt-, ara toca l’obra de Frida Kahlo, que és pràcticament l’única dona artista que ha passat a la història i que s’ha convertit en una icona de no sé exactament què. Però la pregunta és: per què és la tercera i no la primera o la segona? Segur que hi ha molts arguments per a aquesta tria, però ¿podem imaginar que hi ha una discriminació de gènere, la mateixa discriminació que pateix qualsevol obra d’una dona en qualsevol categoria artística? A Frida Kahlo no se la considera un geni perquè aquesta categoria és exclusiva per als homes. I no hi ha prou espai ara per discutir el terme. Un altre dia.

Les especialistes del documental reconeixen que “és cert que hi havia poques dones, però no tan poques com mostren els museus d’art”. Per això tenim l’obligació de donar espai a un món que tot just estem descobrint. Qui ha marcat els cànons i les pautes ha generat des de l’inici un biaix de gènere que ha exclòs les dones, segurament perquè eren perfectament conscients de les seves capacitats. O és el que prefereixo pensar. Una de les historiadores assenyala: “Sempre hi ha hagut dones extraordinàries i sempre han estat oblidades. Cada generació s’exclama i diu: «Oh, no la coneixia!»” Per evitar repetir aquesta situació és el moment de començar a retenir aquests noms. De passar-los de generació en generació perquè cap altra dona, de l’àmbit que sigui, com sigui, no caigui en l’oblit. Esborrant els noms ens esborrem. No tenen prou reconeixement les persones que s’encarreguen de desenterrar vides que ens il·lustren una història molt diferent de la que coneixíem fins ara. Ens fa qüestionar moltes coses. Com l’art mateix, cap estil concret, que et fa mirar el món des d’una perspectiva nova. O més estètica.

“La meva missió, en cas de tenir èxit, té un gran sentit per a la humanitat, perquè puc descriure el camí de l’ànima des de l’inici de la representació de la vida fins al seu final”, va escriure Hilma af Klint. Jo ja he comprat el bitllet per a aquest viatge.

Natza Farré és periodista