24/01/2023

La història interminable: el dret a l'avortament

3 min
Manifestació a Colòmbia pel dret a l'avortament, que no va despenalitzar-se fins l'any passat en aquest país.

Després de dos articles d’opinió sobre els riscos de limitar l’accés a l’avortament aquí em teniu un altre cop, redactant el tercer de la saga amb una immensa sensació de frustració perquè, per molta evidència contrastada que els investigadors posem sobre la taula, massa sovint acaben per imposar-se les creences i idees polítiques (i religioses) per sobre de la tossuda i persistent racionalitat empírica.

A més, us he de confessar que, aquest cop, em motiva un interès clarament egoista, perquè el risc de perjudicar la vida present i futura de moltes noies i dones s’està acostant sigil·losament a casa nostra.

Com la majoria de vosaltres ja haureu endevinat, la motivació per aquesta tercera reiteració és la proposta (sembla que finalment fallida) del govern de Castella i Lleó d’introduir nous requisits per a les dones embarassades que tinguin la intenció d’avortar, amb l’objectiu evident de desincentivar aquesta pràctica. Aprofitant aquest intent d’envestida contra un dels grans drets fonamentals que hem aconseguit les dones, amb molta lluita i esforç, vull fer un repàs de les dificultats que existeixen en molts llocs del territori espanyol per poder exercir aquest dret bàsic. 

Segons les dades oficials publicades pel ministeri de Sanitat, la taxa d’interrupcions voluntàries de l’embaràs ha caigut del 12,12 (per 1.000 dones) el 2012 al 10,70 el 2021 (últim any disponible). Aquesta reducció ha estat molt més pronunciada en els grups de dones més joves. En el cas de dones de menys de 19 anys, la taxa ha passat del 13,02 l’any 2012 al 7,90 el 2021. Tot i això, la xifra que jo trobo més preocupant és la relacionada amb els centres sanitaris que han notificat la realització de, com a mínim, un avortament durant el 2021 (notificació obligatòria). En 5 de les 17 comunitats autònomes espanyoles només s’han fet avortaments en clíniques privades (Aragó, Madrid, Extremadura, Castilla-la Manxa i Múrcia). Catalunya és el lloc de l’estat espanyol on més clíniques ofereixen aquests serveis. A més, el nombre de centres públics està a anys llum del de les altres comunitats autònomes: 83 centres en total, dels quals 68 són de titularitat pública. La segona regió amb més clíniques és la Comunitat Valenciana, amb 26 centres en total, només 13 dels quals són públics. Si ens fixem en el que passa a nivell provincial, la situació és encara més preocupant, ja que en llocs com (precisament) Castella i Lleó només quatre de les nou províncies ofereixen serveis d’avortament. Així, les dones residents a les altres cinc províncies que formen part de la mateixa comunitat han de desplaçar-se per accedir-hi. En l’àmbit català, també s’han posat de manifest queixes per la falta d’accessibilitat als serveis i la necessitat de desplaçar-se des de llocs com el Pirineu lleidatà. 

Podríem pensar que el fet d’haver de desplaçar-se a la província del costat (o a la següent) no suposa un cost gaire elevat i que, per tant, la distància a la clínica més propera no genera cap efecte sobre la possibilitat real d’accedir a un avortament. Tanmateix, l’evidència ens indica el contrari: utilitzant dades dels Estats Units, un estudi recent demostra que quan les dones han de recórrer una distància de 80 quilòmetres, els avortaments es redueixen un 16%. Aquesta restricció afecta, sobretot, les dones més joves i amb un poder adquisitiu menor. A més, quan hi ha escassetat de clíniques es produeix un efecte de saturació als centres existents, un increment en el nombre de dones per clínica i un augment del temps d’espera per poder accedir al servei, amb els costos personals que això suposa en un procés en el qual l’agilitat i la celeritat s’erigeixen en elements cabdals. 

Penso que ha arribat l’hora de prendre’s molt seriosament dos riscos que són més vigents que mai en la realitat actual. Primer, les dificultats geogràfiques per accedir a una clínica que practiqui avortaments –i en alguns casos el seu cost, ja que en el 40% dels centres de l’estat espanyol (el 22% a Catalunya) només s’ofereix el servei en clíniques privades (tot i que alguns d’aquests procediments poden ser finançats amb diners públics)–. Segon, el risc que a aquestes limitacions encobertes se'ls sumin restriccions legals explícites que dificultin encara més l’accés a aquest dret bàsic, com l’intent de fa uns dies a Castellà i Lleó. No ho perdem de vista: l’accés a l’avortament és important per si mateix, però també representa la punta de llança en la batalla pels drets de les dones. Ni un pas enrere.

Judit Vall Castelló és economista, professora a la Universitat de Barcelona i investigadora IEB i CRES-UPF
stats