1. Segurament és una de les fotos de l’any. Fins i tot de la dècada. És Netanyahu, al Despatx Oval, parlant per un telèfon amb cable. Seguint les instruccions de Donald Trump, el líder d’Israel li està demanant disculpes al primer ministre de Qatar. El president dels Estats Units, seriós a més no poder, li aguanta el telèfon a Netanyahu, a qui no vol ni mirar. La semiòtica no enganya. El missatge és clar. “Té, Bubú; truco, te’l passo i li demanes perdó perquè t’ho dic jo”. Del fet se n’ha parlat molt, perquè ha estat clau per a tot el que ha vingut després fins a arribar a l’alto el foc a Gaza, tan esperançador com llargament anhelat. S’ha escrit molt menys, en canvi, del detall estètic que ens va cridar l’atenció des del primer moment. Per què la Casa Blanca, l’any 2025, va passar aquesta fotografia només en blanc i negre?
2. La cronologia potser ens posarà sobre la pista. El dimarts 9 de setembre, Israel fa un atac en territori de Qatar, sense haver avisat prèviament ni els Estats ni a ningú. Netanyahu es felicita de l’acció on moren cinc membres de Hamàs. En el bombardeig també hi mor un policia qatarià. Vint dies després, el 29 de setembre, Netanyahu és convidat a Washington. Es reuneix amb Trump, fan una roda de premsa conjunta i tot semblen flors i violes després que s’anunciï un possible pla de pau basat en 21 punts. Però, en un tres i no res, es filtra que durant la reunió Trump ha obligat Netanyahu a demanar disculpes al primer ministre de Qatar per l’atac de tres setmanes abans. És la constatació que els Estats Units tenen la paella pel mànec en el conflicte. S’esbomba el fet de la trucada a contracor de Netanyahu, però no n’hi ha proves. No és fins dos dies després, l'1 d’octubre, que la Casa Blanca lliura als mitjans la ja cèlebre fotografia.
3. Per què la Casa Blanca filtra la instantània? Per mera propaganda. Per demostrar el poder de Trump, per mostrar al món un Netanyahu humiliat/renyat/castigat (cadascú que triï el verb que el faci sentir més còmode), que ha de fer allò que el president dels Estats Units li mana. Hi ha un abans i un després d’aquesta fotografia. Netanyahu queda debilitat. A partir d’aquí, i després de l’error d’atacar Qatar, que és el país on els Estats Units tenen la seva implantació militar més potent en aquesta regió calenta del món, Israel perd força i ha de pagar la seva relliscada. Però més enllà de les conseqüències geopolítiques que ens han dut fins a aquesta pau estantissa, per què l’equip de comunicació de Trump va servir aquestes fotografies únicament en blanc i negre? La Casa Blanca, fins ara, no n’ha donat cap explicació.
4. De fet, no és una fotografia sinó que són tres. Totes tres són molt bones, però cap de les tres va firmada pel seu autor, tan sols hi posa “font: Casa Blanca”. M’atreveixo a vaticinar, però, que només n’hi haurà una que passarà a la història. I precisament, per això, no la passen en color. La història s’escriu en blanc i negre. Pretenien que la foto tingués una dimensió icònica i atemporal. El blanc i negre confereix una aura de solemnitat i de gravetat que és la que pretenien donar a l’esdeveniment. El relat fotogràfic de l’últim segle gairebé mai s’ha transmès en color. La narrativa històrica s’ha fet amb la formalitat de tota la gamma de grisos i matisos. Els emblemes dels grans moments internacionals són en blanc i negre i Trump, què carai, volia el seu. Tot sembla calculat, en la propaganda del personatge. Rere aquesta distribució de les fotografies de la trucada de Netanyahu, res no és un caprici. Per bé que podria molt ben ser que un assessor més trumpista que Trump, amb ganes de fer punts, pensés que un senyor amb la pell carbassa i la tofa groga cridaria massa l’atenció, si la distribuïen en color. L’home és tan grotesc, que hi havia el risc que ningú no es fixés en el telèfon de la humiliació.
